Carles Sindreu, periodista i crític d'art, escriu a La Publicitat sobre la primera exposició de Pilar Planas a Barcelona.
Article reproduït al Pla de Bages (07/03/1934).
Col·laboracions premsa. Anna Solà Sardans.
Tot seguit reproduïm escrits de l'Anna Solà Sardans publicats als diaris de Manresa UGT, i El Dia l'any 1938.
Tornar a la biografia d'ANNA SOLÀ SARDANS
Diari UGT. 14/04/1938
Diari UGT 15/04/1938
Diari UGT. 18/04/1938
Diari UGT. 05/05/1938
Diari UGT. 11/06/1938
Diari UGT. 13/06/1938
Diari UGT. 20/06/1938
Diari UGT. 11/07/1938
Diari UGT. 03/08/1938
Diari UGT. 11/09/1938
Diari UGT. 17/09/1938
Diari UGT.
Diari UGT.
Recordant la Rosa Suñé
Manresa, 18 febrer 2010
Bona tarda a tothom. Per començar vull agrair l’assistència de la Sra. Marta Selva, Presidenta de l’Institut Català de les Dones de la Generalitat de Catalunya, i del Sr. Josep González Cambray, Delegat Territorial d’Acció Social i Ciutadania de Barcelona.
Deixeu-me, que en primer lloc, en nom de la Delegació de Manresa del Col•legi Oficial de Diplomats en Treball Social i Assistents Socials de Catalunya, agraeixi que l’Institut Català de les Dones hagi dedicat el calendari d’aquest any 2010 al Treball Social, com diu el títol “a una genealogia femenina”. Genealogia que vol dir, entre altres coses: llinatge; procedència... etc.
Ens agrada aquesta procedència femenina, i què aquest calendari vulgui mostrar l’empremta femenina que ha tingut el Treball Social. Treball Social que ha estat una activitat desenvolupada, fins fa poc, majoritàriament per dones. També ens agradaria recalcar, que ha estat una disciplina que ha ajudat a aconseguir una millora i un benestar en la qualitat de vida de les persones, implícitament de la família, i de la Dona en particular.
Per tot això, Institut Català de les Dones, en nom d’elles, les Dones, gràcies per fer-ne memòria!
A mi em toca fer la presentació de la treballadora social de Manresa, la Sra. Rosa Mª Suñé i Colell, que rep reconeixement en el mes de desembre d’aquest calendari.
Recordaré i parlaré de la Rosa, l’anomenaré Rosa, perquè era així com nosaltres li dèiem i la coneixíem..
El meu record de la Rosa és un record de companya. Companya en diferents activitats i afers en què vam coincidir, amb un comú denominador: el Treball Social.
No sé si jo sóc la persona que puc parlar de la Rosa amb més coneixement de la seva trajectòria , o del seu recorregut per la vida. Segurament que aquí hi ha persones que la coneixien amb més profunditat que no pas jo, o des d’una vessant diferent. Jo la vaig conèixer i tractar en una etapa en que vam compartir il•lusions, somnis, i idees, i també, molt important, treball i lluita.
Recordar i fer memòria de les persones que ens han deixat, és una tasca difícil sobretot si ha estat de forma prematura. Se’ns mouen moltes coses, molts sentiments i moltes emocions: dolor, tristor, però també afecte...I és, precisament, per aquesta moguda de sentiments que cal fer memòria i recordar.
Crec, que amb la distància dels anys, ho podem fer d’una manera força objectiva, tenint en compte que mai es pot ser objectiu del tot en el record d’una persona apreciada i estimada.
És important recordar, per no oblidar, i poder deixar constància tant dels fets com de les actituds i activitats que va desenvolupar la Rosa en la seva vida professional i personal. Dos aspectes, que en la Rosa, anaven molt lligats.
Farem una pinzellada de la seva trajectòria professional. No voldríem, però, recitar les seves activitats com si llegíssim un currículum, volem que sigui un recorregut pels diferents llocs on va treballar. La Rosa va destacar dins el món professional, va treballar en projectes múltiples i diversos i això la va portar a ser una gran coneixedora de les institucions manresanes relacionades amb el Treball Social.
A l’Escola d’Assistents Socials Torras i Bages, va exercir de professora i va coordinar l’equip directiu des del 1973 al 1979.
Fou la Presidenta de l’Associació d’Assistents Socials de Manresa durant dues legislatures, i més endavant del Col•legi Oficial de Diplomats en Treball Social i Assistents Socials de Catalunya.
Com molt bé diu la Montserrat Colomer en un escrit sobre ella, va ser “el pal de paller” en totes aquestes activitats.
Va treballar per aconseguir que l’Escola Universitària de Treball Social de Barcelona, admetés alumnes manresanes a les classes teòriques, mentre realitzaven la formació pràctica a Manresa, tasca que ella mateixa va supervisar des del 1979 al 1987.
Va treballar a Càritas de Sant Vicenç de Castellet (1967-1976) i també a Càritas Interparroquial de Manresa (1976-1981).
Va col•laborar amb l’Aldea Infantil S.O.S. de Sant Feliu de Codines (1974-1983), donant suport i assessorament tant a mares com a professionals. Va formar part del Comitè Assessor de la Fundació Aldees Infantils S.O.S.
Va ser en l’àmbit de treball envers la Dona on vaig coincidir i vaig compartir més experiències amb la Rosa. D’una manera més àmplia a l’Associació de Dones del Bages, i més estretament en la creació del Servei Municipal de Planificació Familiar de Manresa.
En els anys 70 va néixer a Manresa un moviment de Dones, què, a partir de 1976, es va consolidar amb la creació de l’Associació de Dones del Bages. Va ser fruit del treball d’aquesta Associació i d’una lluita reivindicativa per part de les Dones, què es va crear, dintre de la legislatura del primer Ajuntament democràtic, el Centre Municipal de Planificació Familiar, l’any 1981.
La Rosa s’hi va abocar totalment tant professionalment com personalment. Va ser la coordinadora del Servei i de l’equip interdisciplinari que el tirava endavant, exercint el rol professional de Treballadora Social.
Arrel d’aquesta coordinació, va publicar diferents Protocols:
- Protocol sobre la Coordinació de Serveis i Institucions
- Protocol de coordinació en un equip interdisciplinari
- Protocol de coordinació amb professionals de Treball Social... etc.
Altres publicacions en marc d’ Experiència de la Planificació Familiar a Manresa i a la comarca de Bages, van ser:
- Treball sociològic d’anàlisi de la situació social (1981-1985).
- Estructura de les edats de les dones ateses el Centre de Planificació Familiar
- Nivells de formació i ocupació laboral d’aquestes dones.
- Situació econòmica, familiar... etc.
Aquest treball plantejava la normalització i utilització de la Planificació Familiar de forma globalitzada.
La Rosa va treballar molt perquè el Centre de Planificació Familiar s’integrés dintre la xarxa sanitària pública (XUP), i per aconseguir que la Planificació Familiar s’incorporés com un servei més de l’Atenció Primària de Salut Pública, de manera que rebessin atenció les dones que no podien anar per la via privada.
L’any 1984 és va fer una experiència pilot de pràctiques en el Servei Municipal de Manresa, per després aportar-ho als pobles de la comarca. I a partir del curs següent professionals de pobles com Súria, Sant Joan de Vilatorrada, Sallent i Cardona, varen fer aquestes pràctiques al Servei amb la finalitat de treballar després al poble.
El maig de 1985 es realitzaren a Manresa les Primeres Jornades Comarcals de Planificació Familiar dedicades a professionals de l’Atenció Primària de Salut i de l’Atenció Primària de Serveis Socials
Altres treballs interessants que va realitza la Rosa:
- L’Entrevista: Aspectes socials. Aspectes psicològics (1986).
- La Planificació Familiar com a prevenció del nen maltractat (1988).
En aquests treballs, la Rosa analitzava la tasca dels Centres de Planificació Familiar, no reduint la seva finalitat a l’anticoncepció. Valorava la seva aportació a una maternitat i paternitat responsables, així com el seu ajut per viure una sexualitat més satisfactòria. Internacionalment s’havia reconegut la Planificació Familiar com a preventiva en l’harmonia de les famílies i s’havia constatat que la satisfacció i bona comunicació sexual i relacional dels pares era un factor a favor de la bona salut mental i física dels fills.
La Rosa va portar a terme un treball social significatiu i destacat, amb idees i activitats avançades en el temps, tant a nivell dels propis Serveis Socials, com també, en l’àmbit del treball social comunitari.
Quan el Servei Municipal de Planificació Familiar va complir els 10 anys d’existència, l’Ajuntament de Manresa va posar el nom de “Rosa Suñé” al Centre de Planing.
Era un reconeixement a una de les pioneres en la creació del Centre i a la seva tasca de coordinadora.
La Rosa i l’equip de professionals del Servei van aconseguir que cada cop més dones i homes en fessin ús i que aquest treball esdevingués testimoni d’una feina ben feta.
Va ser un dels primers Centres de Planificació Familiar de Catalunya. Molts el van veure com un model a seguir. Hi havia un veritable equip, que amb pocs mitjans, però amb molta il•lusió, va fer possible el que les dones havien reivindicat durant molts anys: que fos un servei professionalitzat, que no abandonés mai la seva teoria de fons d’atendre a la Dona en els aspectes de salut i en els aspectes socials, en totes les etapes de la seva vida, i que fos assequible econòmicament i sense afany de lucre.
La Rosa va fer moltes coses, però, m’agradaria ressaltar, sobretot, la seva honestedat personal, que era un tret que la caracteritzava en tot el que feia, i especialment, en tot el què creia.
La Rosa destacava per tenir una forta personalitat. Era una persona que no passava desapercebuda. Defensava els seus criteris i idees de forma convençuda, i amb molta vitalitat, i això comportava, en moltes ocasions, que s’establissin confrontacions i debats sobre diferents qüestions, però sempre va ser una persona oberta al diàleg. Sabia escoltar i aprendre.
I ja per acabar, vull dir que molts dels professionals , i dones, que varem compartir activitats, i treball amb ella, no l’hem oblidat ni la podrem oblidar. I volem que es mantingui en el record com a testimoni d’una treballadora social, dona, que creia que tot podia ser una mica millor. I per això tenim aquest calendari què ens ho recordarà...
Gràcies a tothom.
Montse Margarit
Manresa, 18 febrer 2010
(Acte de reconeixement celebrat en el Centre Cultural Casino de Manresa)
TORNEU A LA PÀGINA PRINCIPAL DE ROSA SUÑÉ
Bona tarda a tothom. Per començar vull agrair l’assistència de la Sra. Marta Selva, Presidenta de l’Institut Català de les Dones de la Generalitat de Catalunya, i del Sr. Josep González Cambray, Delegat Territorial d’Acció Social i Ciutadania de Barcelona.
Deixeu-me, que en primer lloc, en nom de la Delegació de Manresa del Col•legi Oficial de Diplomats en Treball Social i Assistents Socials de Catalunya, agraeixi que l’Institut Català de les Dones hagi dedicat el calendari d’aquest any 2010 al Treball Social, com diu el títol “a una genealogia femenina”. Genealogia que vol dir, entre altres coses: llinatge; procedència... etc.
Ens agrada aquesta procedència femenina, i què aquest calendari vulgui mostrar l’empremta femenina que ha tingut el Treball Social. Treball Social que ha estat una activitat desenvolupada, fins fa poc, majoritàriament per dones. També ens agradaria recalcar, que ha estat una disciplina que ha ajudat a aconseguir una millora i un benestar en la qualitat de vida de les persones, implícitament de la família, i de la Dona en particular.
Per tot això, Institut Català de les Dones, en nom d’elles, les Dones, gràcies per fer-ne memòria!
A mi em toca fer la presentació de la treballadora social de Manresa, la Sra. Rosa Mª Suñé i Colell, que rep reconeixement en el mes de desembre d’aquest calendari.
Recordaré i parlaré de la Rosa, l’anomenaré Rosa, perquè era així com nosaltres li dèiem i la coneixíem..
El meu record de la Rosa és un record de companya. Companya en diferents activitats i afers en què vam coincidir, amb un comú denominador: el Treball Social.
No sé si jo sóc la persona que puc parlar de la Rosa amb més coneixement de la seva trajectòria , o del seu recorregut per la vida. Segurament que aquí hi ha persones que la coneixien amb més profunditat que no pas jo, o des d’una vessant diferent. Jo la vaig conèixer i tractar en una etapa en que vam compartir il•lusions, somnis, i idees, i també, molt important, treball i lluita.
Recordar i fer memòria de les persones que ens han deixat, és una tasca difícil sobretot si ha estat de forma prematura. Se’ns mouen moltes coses, molts sentiments i moltes emocions: dolor, tristor, però també afecte...I és, precisament, per aquesta moguda de sentiments que cal fer memòria i recordar.
Crec, que amb la distància dels anys, ho podem fer d’una manera força objectiva, tenint en compte que mai es pot ser objectiu del tot en el record d’una persona apreciada i estimada.
És important recordar, per no oblidar, i poder deixar constància tant dels fets com de les actituds i activitats que va desenvolupar la Rosa en la seva vida professional i personal. Dos aspectes, que en la Rosa, anaven molt lligats.
Farem una pinzellada de la seva trajectòria professional. No voldríem, però, recitar les seves activitats com si llegíssim un currículum, volem que sigui un recorregut pels diferents llocs on va treballar. La Rosa va destacar dins el món professional, va treballar en projectes múltiples i diversos i això la va portar a ser una gran coneixedora de les institucions manresanes relacionades amb el Treball Social.
A l’Escola d’Assistents Socials Torras i Bages, va exercir de professora i va coordinar l’equip directiu des del 1973 al 1979.
Fou la Presidenta de l’Associació d’Assistents Socials de Manresa durant dues legislatures, i més endavant del Col•legi Oficial de Diplomats en Treball Social i Assistents Socials de Catalunya.
Com molt bé diu la Montserrat Colomer en un escrit sobre ella, va ser “el pal de paller” en totes aquestes activitats.
Va treballar per aconseguir que l’Escola Universitària de Treball Social de Barcelona, admetés alumnes manresanes a les classes teòriques, mentre realitzaven la formació pràctica a Manresa, tasca que ella mateixa va supervisar des del 1979 al 1987.
Va treballar a Càritas de Sant Vicenç de Castellet (1967-1976) i també a Càritas Interparroquial de Manresa (1976-1981).
Va col•laborar amb l’Aldea Infantil S.O.S. de Sant Feliu de Codines (1974-1983), donant suport i assessorament tant a mares com a professionals. Va formar part del Comitè Assessor de la Fundació Aldees Infantils S.O.S.
Va ser en l’àmbit de treball envers la Dona on vaig coincidir i vaig compartir més experiències amb la Rosa. D’una manera més àmplia a l’Associació de Dones del Bages, i més estretament en la creació del Servei Municipal de Planificació Familiar de Manresa.
En els anys 70 va néixer a Manresa un moviment de Dones, què, a partir de 1976, es va consolidar amb la creació de l’Associació de Dones del Bages. Va ser fruit del treball d’aquesta Associació i d’una lluita reivindicativa per part de les Dones, què es va crear, dintre de la legislatura del primer Ajuntament democràtic, el Centre Municipal de Planificació Familiar, l’any 1981.
La Rosa s’hi va abocar totalment tant professionalment com personalment. Va ser la coordinadora del Servei i de l’equip interdisciplinari que el tirava endavant, exercint el rol professional de Treballadora Social.
Arrel d’aquesta coordinació, va publicar diferents Protocols:
- Protocol sobre la Coordinació de Serveis i Institucions
- Protocol de coordinació en un equip interdisciplinari
- Protocol de coordinació amb professionals de Treball Social... etc.
Altres publicacions en marc d’ Experiència de la Planificació Familiar a Manresa i a la comarca de Bages, van ser:
- Treball sociològic d’anàlisi de la situació social (1981-1985).
- Estructura de les edats de les dones ateses el Centre de Planificació Familiar
- Nivells de formació i ocupació laboral d’aquestes dones.
- Situació econòmica, familiar... etc.
Aquest treball plantejava la normalització i utilització de la Planificació Familiar de forma globalitzada.
La Rosa va treballar molt perquè el Centre de Planificació Familiar s’integrés dintre la xarxa sanitària pública (XUP), i per aconseguir que la Planificació Familiar s’incorporés com un servei més de l’Atenció Primària de Salut Pública, de manera que rebessin atenció les dones que no podien anar per la via privada.
L’any 1984 és va fer una experiència pilot de pràctiques en el Servei Municipal de Manresa, per després aportar-ho als pobles de la comarca. I a partir del curs següent professionals de pobles com Súria, Sant Joan de Vilatorrada, Sallent i Cardona, varen fer aquestes pràctiques al Servei amb la finalitat de treballar després al poble.
El maig de 1985 es realitzaren a Manresa les Primeres Jornades Comarcals de Planificació Familiar dedicades a professionals de l’Atenció Primària de Salut i de l’Atenció Primària de Serveis Socials
Altres treballs interessants que va realitza la Rosa:
- L’Entrevista: Aspectes socials. Aspectes psicològics (1986).
- La Planificació Familiar com a prevenció del nen maltractat (1988).
En aquests treballs, la Rosa analitzava la tasca dels Centres de Planificació Familiar, no reduint la seva finalitat a l’anticoncepció. Valorava la seva aportació a una maternitat i paternitat responsables, així com el seu ajut per viure una sexualitat més satisfactòria. Internacionalment s’havia reconegut la Planificació Familiar com a preventiva en l’harmonia de les famílies i s’havia constatat que la satisfacció i bona comunicació sexual i relacional dels pares era un factor a favor de la bona salut mental i física dels fills.
La Rosa va portar a terme un treball social significatiu i destacat, amb idees i activitats avançades en el temps, tant a nivell dels propis Serveis Socials, com també, en l’àmbit del treball social comunitari.
Quan el Servei Municipal de Planificació Familiar va complir els 10 anys d’existència, l’Ajuntament de Manresa va posar el nom de “Rosa Suñé” al Centre de Planing.
Era un reconeixement a una de les pioneres en la creació del Centre i a la seva tasca de coordinadora.
La Rosa i l’equip de professionals del Servei van aconseguir que cada cop més dones i homes en fessin ús i que aquest treball esdevingués testimoni d’una feina ben feta.
Va ser un dels primers Centres de Planificació Familiar de Catalunya. Molts el van veure com un model a seguir. Hi havia un veritable equip, que amb pocs mitjans, però amb molta il•lusió, va fer possible el que les dones havien reivindicat durant molts anys: que fos un servei professionalitzat, que no abandonés mai la seva teoria de fons d’atendre a la Dona en els aspectes de salut i en els aspectes socials, en totes les etapes de la seva vida, i que fos assequible econòmicament i sense afany de lucre.
La Rosa va fer moltes coses, però, m’agradaria ressaltar, sobretot, la seva honestedat personal, que era un tret que la caracteritzava en tot el que feia, i especialment, en tot el què creia.
La Rosa destacava per tenir una forta personalitat. Era una persona que no passava desapercebuda. Defensava els seus criteris i idees de forma convençuda, i amb molta vitalitat, i això comportava, en moltes ocasions, que s’establissin confrontacions i debats sobre diferents qüestions, però sempre va ser una persona oberta al diàleg. Sabia escoltar i aprendre.
I ja per acabar, vull dir que molts dels professionals , i dones, que varem compartir activitats, i treball amb ella, no l’hem oblidat ni la podrem oblidar. I volem que es mantingui en el record com a testimoni d’una treballadora social, dona, que creia que tot podia ser una mica millor. I per això tenim aquest calendari què ens ho recordarà...
Gràcies a tothom.
Montse Margarit
Manresa, 18 febrer 2010
(Acte de reconeixement celebrat en el Centre Cultural Casino de Manresa)
TORNEU A LA PÀGINA PRINCIPAL DE ROSA SUÑÉ
L'Anna, la Niteta de Cal Solà
Al servei del govern de la República L’Anna va entrar a treballar d'auxiliar a la Delegació d’Economia i Transports de la Generalitat, a Manresa. Era organitzada i treballadora i a mesura que els homes anaven marxant cap al front li proposaven assumir noves responsabilitats. Anava sovint a Barcelona, en qualitat de secretària, i prenia notes taquigràfiques de reunions importants del Govern. També organitzava les ajudes als hospitals i facilitava transports i ambulàncies per emergències.
Els delegats que va tenir fins acabar la guerra van ser: Josep Rucosa i Vila, amb qui va conservar l’amistat fins que va morir, Geronimo Saez Martínez, Pedro Romero i Juan Dueso i Fernando. El Conseller en cap a Barcelona era Joan Comorera.
La denúncia i la detenció
L’Anna va saber, confidencialment, en vida, qui l’havia denunciat en tornar a Manresa: la propietària del pis de lloguer on vivia amb els seus pares.
En el moment de la detenció també van escorcollar el pis i van requisar el que van voler: objectes personals, llibres, la radio... i, el que li va doldre més, el piano. Van argumentar que ella l’havia confiscat abans a una família benestant. Van presentar factures: podien demostrar que ella estudiava piano des de petita, però res va servir per desfer la mentida. No el va recuperar mai.
La detenció de l’Anna va afegir greus problemes a la família: el pare va ser expulsat de la feina i la propietària del pis els va fer fora per rojos. La postguerra en aquestes condicions encara va ser més traumàtica: misèria, gana i marginació.
A la presó de les Corts
Quan l’Anna va abandonar la sala d'audiències, en acabar l’acte del consell de guerra, no sabia que li commutarien la pena de mort. Va passar quinze dies pensant que qualsevol nit seria ella l’escollida per ser afusellada. Algunes guardianes-monges eren molt sàdiques. Les despertaven de males maneres a les tres de la matinada i les feien formar. Amb la llista a la mà es paraven uns segons davant de cada presa, la miraven i al final quan aquella pobra dona estava morta de por, li deien hoy, tú no!. I tot seguit cridaven el nom d’una altra dona davant la qual havien passat de llarg, sense ni tan sols mirar-la.
També era idea d’algunes monges posar a preses polítiques jovenetes barrejades amb prostitutes i delinqüents comunes. Les increpaven dient-los que eren més dignes les assassines que elles.
Una vegada es va posar malalta, a 40 de febre, amb angines. En comptes de portar-la a la infermeria, la monja la feia sortir cada dia al pati. Era en ple hivern, hi havia bassals d’aigua i feia un vent que tallava d’alè. Sort que les companyes li deixaven les seves mantes, sort de la solidaritat.
Retrat a llapis que li va fer una companya de la presó.
Dedicatòries:
Recuerdo de las Corts. T.Bargués. 10/09/39
A mis queridos padres y hermana, como triste recuerdo de mi reclusión. Anita. Carcel. 15/09/39
A la presó hi havia molta tuberculosi i tot tipus de malalties infeccioses i no es prenia cap precaució higiènica. Ni tan sols tenien tovalloles per quan els venia la menstruació.
Les preses cultivaven un hort i es cuidaven d’engreixar animals a les ordres de les monges, però l’aliment era escàs per a elles.
Entre les seves companyes, ella era la que tenia una condemna més greu: algunes estaven empresonades per ser llibertàries, altres simplement per ser naturistes, vegetarianes i practicar el nudisme.
Els darrers mesos no van ser tan durs perquè, per redimir pena, la van fer treballar a l’oficina de la presó. Don Angel, el director i Doña Magdalena, l'oficiala, la tractaven bé. Ell li deia “rubita, no entiendo porque te han traido aquí”.
L’Anna va tenir sort d’un advocat manresà que coneixia el seu pare, en Lluís Alegre, que va fer tot el que va poder, primer perquè li commutessin la pena de mort i després per aconseguir els avals necessaris per sortir de la presó en llibertat condicional, l’any 1941. Van poder evitar el desterrament a 250 km de Manresa, que li demanaven en un primer moment, i es va quedar un temps a viure a Barcelona, a casa d'uns coneguts.
Història d’amor des de la presó
El caliu de les cartes ajudava a viure en aquell infern. Companyes de l’Anna s’escrivien amb nois també presos i a través d’aquests, va començar a cartejar-se amb el Josep Batalla. Es van enamorar i el 1946 quan ell va sortir de la Model es van casar i van tenir una filla.
El Josep Batalla Salvat havia nascut el 8 de gener de 1915 a Vallmoll, municipi de l'Alt Camp. Era fill únic d’una família que tenia moltes terres. Simpatitzant d’ERC, li va tocar fer el servei militar en començar la guerra. Amb la idea d’alliberar-se d’anar al front, com que tenia estudis, va demanar per ingressar a l’escola militar i estudiar per oficial. Ell pensava que la guerra duraria quatre dies, però s’anava allargant, va arribar la seva graduació de tinent i encara va ser pitjor. Era de transmissions i va haver d’anar a la guerra comandant soldats. Va estar a Jaén, a Barcelona, a la batalla del Segre,...
En acabar la guerra i passar cap a França va estar a punt de morir de gana i de fred. Desesperat amb les condicions del camp d’Argelers i els maltractaments que rebien dels gendarmes, va demanar per tornar. El van repatriar a Sant Sebastià i el van tancar al camp de concentració d’Orduña, on va estar poc temps.
A Vallmoll el donaven per mort. En tornar, una cosina, que s’havia fet il·lusions d’heretar les terres de la família, el va denunciar. Li van caure 30 anys de presó per “rebelión militar” i per ser “un cabecilla rojo con mando”, dels quals en va complir set.
La tornada de l'Anna
L'adaptació, fins i tot física, va ser difícil. L'Anna va sortir de la presó molt prima. L'obligaven a menjar per recuperar-se, però el cos no hi estava acostumat i no digeria bé els aliments. També patia taquicàrdies a causa dels controls policials frenqüents.
La tornada a Manresa, al cap d'uns mesos, també va ser dura. “Puta roja” era el qualificatiu freqüent amb què la policia i els falangistes es podien dirigir a ella i a les dones que estaven en llibertat vigilada. El menyspreu del policia Gual, cap de la guàrdia urbana dels anys més foscos de la postguerra, la va acompanyar tota la vida.
Sense cap expectativa de futur, sort en tenia de les cartes del Josep, malgrat la condemna de 30 anys que complia.
L’Anna era una dona culta i brillant, de caràcter fort, que no es va poder tornar a incorporar al món del treball de forma regular. En veure que tenia antecedents penals ningú li volia fer un contracte de treball. De manera temporal va ajudar a alguna botiga a portar la comptabilitat, va anar a cosir, a fer jerseis..., però cap possibilitat de realització professional.
L’Anna i el Josep van tenir antecedents penals durant més de 25 anys, ni passaport per anar a Andorra els volien fer.
Quan el PSUC es va tornar a refer, l’Anna estava tan desenganyada que no hi va tornar: ni tan sols les noves generacions van saber mai la seva existència.
Amistats nascudes de la solidaritat
L’Anna va mantenir tota la vida amistats fetes en temps de guerra i d’altres fetes dintre de la presó.
La Salud Rodriguez era una mestra madrilenya que estava al càrrec d’una colònia de nens madrilenys refugiats a Avinyó. Un dia que la Salud va venir a Manresa a fer gestions, passava per la carretera de Vic quan va sonar l’alarma d’un bombardeig. L’Anna anava a treballar i també passava per allà. Les dues es van refugiar en el mateix portal. Allà es van conèixer. Després de l’ensurt, la Salud es va posar a plorar i va explicar a l’Anna que no sabia com podria tornar a Avinyó aquell mateix dia. Aquella nit la va passar a Manresa, a casa de l’Anna. Els va explicar les terribles condicions de vida de Madrid, que li havien mort el promès al front i que la mare havia mort en un bombardeig. L’endemà l’Anna, des de la seva feina al Departament de Transports, va buscar una solució perquè la Salud pogués tornar amb els nens de la Colònia.
En acabar la guerra, la Salud va tornar a Madrid. No la van empresonar, però no va poder tornar a exercir de mestra -una roja no podia educar a los futuros españoles. Finalment va entrar a treballar a Renfe, on treballaven el seu pare i el seu germà. Amb l’Anna van mantenir correspondència tota la vida. Al cap de 27 anys l’Anna, amb la seva família, va viatjar a Madrid i es van retrobar. Va ser emocionant. La Salud no es va casar mai. Va morir als 80 anys.
Foto: L'Anna i la Salud, anys més tard a Madrid. La majoria de les companyes de presó de l’Anna eren d’ideologia llibertària. Ella no combregava amb algunes de les seves idees, però en aquelles circumstàncies totes estaven en el mateix bàndol i el que comptava eren les relacions personals.
La Roser Amorós era una dona de Cal Pujolet de Sant Vicenç de Castellet, més gran que l’Anna, que també era a la presó de les Corts per roja. Es va compadir de la seva joventut i la cuidava i protegia com una filla. Sempre més van ser amigues. L’Anna va voler que fes de padrina de la seva filla.
L’amistat amb la Rosita Espinalt, afiliada a les joventuts llibertàries també va durar tota la vida. Ella també treballava a la Generalitat, al Departament de Finances.
...i també va crear lligams amb l’Assumpció Solà, i amb la Lluïsa Xandri, que la van desterrar a Logroño.
I els companys de presó del Josep, el seu marit: l’Eusebi Brunet, de Sallent; l’Agustí Murà, d’Esparreguera; l’Eduard Inurrigarro, de Barcelona; l’Albert Rovira, de Creixell...
Durant els anys més foscos del franquisme aquest va ser el cercle d’amistats de l’Anna, el Josep i l’Anna Maria, la seva filla.
Foto de la Presó de Dones de Barcelona "Les Corts" que li van enviar les companyes quan ella ja estava en llibertat condicial. Conxita Parcerisas
(A partir de la informació facilitada per Anna Maria Batalla, filla de l'Anna Solà. Abril 2009)
TORNEU A LA PÀGINA PRINCIPAL SOBRE L'ANNA SOLÀ
La meva àvia, la meva mare
Nois i noies de batxillerat de l'IES Pius Font i Quer ens mostren els llibres que van fer amb les històries de la seva àvia, o de la seva mare. Els treballs, enmarcats en les activitats del 8 de març, dia de la dona treballadora, es van exposar el dia de Sant Jordi, a la biblioteca de l'institut.
Pregó 1994. Maria Matilde Almendros
Pregó de les Festes de la Llum de Manresa de l'any 1994, a càrrec de la comunicadora radiofònica manresana Maria Matilde Almendros i Carcasona.
Bentrobats amics,
Recentment s'ha presentat a Barcelona una exposició de dibuixos i poemes de Pere Ferrés i Torrella i recollits en un llibre que porta per títol Impressions de viatge en tenir-lo a les mans i veure un dels paisatges vaig trobar una "Oda a Manresa" i el Pont Vell, i la Cova i la Seu. No em va sorprendre perquè Pere Ferrés és manresà i penso que potser els seus versos podrien servir de pòrtic per a aquest pregó.
Oda inacabada a Manresa
(fragment)
Hosanna Manresa, antany Minurisa,
noble ciutat dels rius i dels tossals,
manta ocasions en fores enderrocada,
però, sempre eixint la pedra s'alça
amb doble força sobre els rocams.
Vora el riu Cardener que et vessa,
i el Llobregat que adés t'alimenta,
vastos castells t'han transferit vida
unint cel i terra al cim més alt.
Moradors d'una vastíssima comarca
tan remota que en el temps es perd.
Del neolític, en queden les empremtes netes,
els sepulcres de tossa a les Marcetes,
i el poble ibèric al Puig Cardener.
Antics lacetans d'ignot encanteri
contra la força d'un vellard imperi,
de l'esperit altiu de la host romana
unires l'esperit sagrat al terrer.
Pere Ferrés i Torrella
Manresa és avui la protagonista. El Dr. Josep Maria Gasol, historiador i cronista (entranyable cosí-germà), us podria parlar doctament d'orígens, vicissituds, llegendes i circumstàncies de la ciutat.
Jo no m'atreveixo a tant, però m'agradaria (si m'ho permeteu) reviscolar d'el caliu dels anys, vivències i records d'infantesa i joventut, de les persones de la meva generació comentades amb el llenguatge popular de l'època.
Vaig néixer al carrer de Vilanova, però ben aviat ens incorporàrem a la llar familiar del carrer de la Llum. Muralla avall cap a "San Francisco" al col·legi de les monges de la Companyia de Maria. La primera comunió a l'església de Sant "Domingo".
Els gegants i els nans que ens empaitaven. Els castells de foc de la Festa Major. La Fira de Sant Andreu amb els rètols inefables: "Tot a noranta-cinc".
Les processons, n'hi havia una que sortia de l'Església de l'Hospital i hi anàvem vestides d'angelet amb unes ales precioses de plomes blanques, que en baixar pel Joc de la pilota i Els Drets semblaven emprendre el vol.
Els aplecs a Les Marcetes, al bosc de l'Ollé o a Joncadella. Les pujades a peu a Montserrat. Les sortides de bon matí a collir ginesta o a buscar bolets a Collbaix. Les enradames a les Escodines. Les anades a "plaça" amb la mare i les germaneta i les pageses i fruiteraires que ens coneixien de sempre a totes: la Carmeta, la Matildeta, la Niteta...
L'Escola d'Arts i Oficis, l'Institut... Les passejades pel Born de 7 a 8 amb els aparadors il·luminats, de la Plana a Cal Jorba amb els Reis al gener o les "bombes" virolades els dijous. O els tombs pel Passeig en sortir de missa els diumenges.
Els inicis d'afecció al teatre amb la creació (per en Joan Trench i l'Hermínia Biadiu) del primer "Elenc Juvenil Primavera". L'Ateneu, el "Coro" de Sant Josep, els "Carlins", l'Apolo, el Conservatori... i l'entrada al món de la ràdio a Ràdio Club Manresa de la mà del primer locutor, actor i director Josep Mira. Joventut i amor, i la sortida un 22 de maig del carrer de la Llum, vestida de blanc, camí de l'Església de Valldaura.
La dedicació, ja definitiva, al teatre professional, esperonada i sol·licitada per autors com Xavier Regàs, Lluís Elies, Josep M. de Sagarra. Per cert que aquest any celebrem el centenari del seu naixement. El seu pare havia estudiat al convent de Sant Ignasi, i ell coneixia i estimava Manresa. Algunes de les seves obres estan inspirades en fets i llegendes manresanes. Un bon record doncs, avui des d'aquí, per al gran poeta.
I el teatre i la ràdio agermanats, ja per sempre, a la meva vida amb l'entrada a Ràdio Nacional, cridada pel gran professional i amic Joan Viñas.
Representacions i recitals arreu de la Península i les Illes.
Itàlia, França, Bèlgica, Holanda, Suïssa i Anglaterra i l'arribada al temps actual.
Aquest matí, com sempre, en obrir els ulls he dit: "Gràcies Senyor per aquest primer dia dels que pugui viure. I si són com avui, gràcies tres vegades". Estic contenta de ser un petit batec d'aquest gran "Cor de Catalunya". No cal ser una ciutat gran per ser una gran ciutat.
I enlairant la veu, vull dir-vos, recordant aquella nena que va aprendre a parlar al carrer de la Llum, Sr. Batlle, manresans i amics:
Felices i lluminoses festes!
Saló de Plens de l'Ajuntament de Manresa. 18 de febrer de 1994.
Bentrobats amics,
Recentment s'ha presentat a Barcelona una exposició de dibuixos i poemes de Pere Ferrés i Torrella i recollits en un llibre que porta per títol Impressions de viatge en tenir-lo a les mans i veure un dels paisatges vaig trobar una "Oda a Manresa" i el Pont Vell, i la Cova i la Seu. No em va sorprendre perquè Pere Ferrés és manresà i penso que potser els seus versos podrien servir de pòrtic per a aquest pregó.
Oda inacabada a Manresa
(fragment)
Hosanna Manresa, antany Minurisa,
noble ciutat dels rius i dels tossals,
manta ocasions en fores enderrocada,
però, sempre eixint la pedra s'alça
amb doble força sobre els rocams.
Vora el riu Cardener que et vessa,
i el Llobregat que adés t'alimenta,
vastos castells t'han transferit vida
unint cel i terra al cim més alt.
Moradors d'una vastíssima comarca
tan remota que en el temps es perd.
Del neolític, en queden les empremtes netes,
els sepulcres de tossa a les Marcetes,
i el poble ibèric al Puig Cardener.
Antics lacetans d'ignot encanteri
contra la força d'un vellard imperi,
de l'esperit altiu de la host romana
unires l'esperit sagrat al terrer.
Pere Ferrés i Torrella
Manresa és avui la protagonista. El Dr. Josep Maria Gasol, historiador i cronista (entranyable cosí-germà), us podria parlar doctament d'orígens, vicissituds, llegendes i circumstàncies de la ciutat.
Jo no m'atreveixo a tant, però m'agradaria (si m'ho permeteu) reviscolar d'el caliu dels anys, vivències i records d'infantesa i joventut, de les persones de la meva generació comentades amb el llenguatge popular de l'època.
Vaig néixer al carrer de Vilanova, però ben aviat ens incorporàrem a la llar familiar del carrer de la Llum. Muralla avall cap a "San Francisco" al col·legi de les monges de la Companyia de Maria. La primera comunió a l'església de Sant "Domingo".
Els gegants i els nans que ens empaitaven. Els castells de foc de la Festa Major. La Fira de Sant Andreu amb els rètols inefables: "Tot a noranta-cinc".
Les processons, n'hi havia una que sortia de l'Església de l'Hospital i hi anàvem vestides d'angelet amb unes ales precioses de plomes blanques, que en baixar pel Joc de la pilota i Els Drets semblaven emprendre el vol.
Els aplecs a Les Marcetes, al bosc de l'Ollé o a Joncadella. Les pujades a peu a Montserrat. Les sortides de bon matí a collir ginesta o a buscar bolets a Collbaix. Les enradames a les Escodines. Les anades a "plaça" amb la mare i les germaneta i les pageses i fruiteraires que ens coneixien de sempre a totes: la Carmeta, la Matildeta, la Niteta...
L'Escola d'Arts i Oficis, l'Institut... Les passejades pel Born de 7 a 8 amb els aparadors il·luminats, de la Plana a Cal Jorba amb els Reis al gener o les "bombes" virolades els dijous. O els tombs pel Passeig en sortir de missa els diumenges.
Els inicis d'afecció al teatre amb la creació (per en Joan Trench i l'Hermínia Biadiu) del primer "Elenc Juvenil Primavera". L'Ateneu, el "Coro" de Sant Josep, els "Carlins", l'Apolo, el Conservatori... i l'entrada al món de la ràdio a Ràdio Club Manresa de la mà del primer locutor, actor i director Josep Mira. Joventut i amor, i la sortida un 22 de maig del carrer de la Llum, vestida de blanc, camí de l'Església de Valldaura.
La dedicació, ja definitiva, al teatre professional, esperonada i sol·licitada per autors com Xavier Regàs, Lluís Elies, Josep M. de Sagarra. Per cert que aquest any celebrem el centenari del seu naixement. El seu pare havia estudiat al convent de Sant Ignasi, i ell coneixia i estimava Manresa. Algunes de les seves obres estan inspirades en fets i llegendes manresanes. Un bon record doncs, avui des d'aquí, per al gran poeta.
I el teatre i la ràdio agermanats, ja per sempre, a la meva vida amb l'entrada a Ràdio Nacional, cridada pel gran professional i amic Joan Viñas.
Representacions i recitals arreu de la Península i les Illes.
Itàlia, França, Bèlgica, Holanda, Suïssa i Anglaterra i l'arribada al temps actual.
Aquest matí, com sempre, en obrir els ulls he dit: "Gràcies Senyor per aquest primer dia dels que pugui viure. I si són com avui, gràcies tres vegades". Estic contenta de ser un petit batec d'aquest gran "Cor de Catalunya". No cal ser una ciutat gran per ser una gran ciutat.
I enlairant la veu, vull dir-vos, recordant aquella nena que va aprendre a parlar al carrer de la Llum, Sr. Batlle, manresans i amics:
Felices i lluminoses festes!
Saló de Plens de l'Ajuntament de Manresa. 18 de febrer de 1994.
Fotos JOSEFINA OLIVERAS
La Societat Coral Escodines, davant la farmacia. Anys 40.
Homenatge per la seva jubilació com a primera farmacèutica en exercici a Manresa. 29 de maig 1987
1. Medalla d'or concecida a Josefina Oliveras per l'Ajuntament del Pont de Vilomara i Rocafort l'any 1990. Museu de Rocafort.
2. Restauració i apadrinament de la nova campana de Santa Maria de Rocafort. 1990.
Fotos: Arxiu familiar de Josefina Guañabens
Portades: BAGES. Revista de temas culturales y ciudadanos
Portada Bages. núm. 12. Febrer 1954 
Portada Bages. núm. 26 Abril 1955
Portada Bages. núm. 43. Setembre 1956(Arxiu familiar d'Olga Planas)
Cronologia
Iniciem aquesta recerca per les manresanes que tenim noticia.
I les ordenem per la data de naixement:
Segle XIII
Sibil·la de Solà
Elisenda Eymerich
Segle XVI - Mare Serafina (1543)
Segle XVII - La Fadulla
Segle XVIII- Marta Noguera (1774)
Segle XIX
Sofia Quer
Angela Perera (1862)
Concepció Piniella (1877)
Montserrat Bové (1879)
Ramona Berni (1887)
Antònia Guitart (1888)
Rosa Miró (1893)
Assumpció Almuzara (1897)
Segle XX (1900-1950)
Maria Carbonell
Antonieta Feliu
Rosa Obradors (1900)
Carme Mir (1903)
Pilar Bertran (1905)
Conxita de Balanzó (1905)
Maria Noguera (1906)
Ignasia Salvans (1906)
Maria Mir (1906)
Josefina Oliveras (1910)
Sor Balbina (1910)
Maria Casajuana (1912)
Pilar Planas (1912)
Joana Herms (1913)
Dolors Molist (1917)
Anna Maria Solà (1918)
Maria Antònia Besora (1918)
Clara Ramos (1919)
Angela Carné (1920)
Betty Marris (1921
Caterina Cullell (1921)
Emília Guiu (1922)
Maria Matilde Almendros (1922)
Marina Sardans (1922)
Teresa Borràs (1923)
Margarida Elias (1923)
Lola Estrada (1924)
M.Teresa Pujol (1925)
Conxita Grau (1925)
Rosa Riu (1926)
Teresa Codina (1927)
Rosalina Camps (1931)
Lídia Camprubí (1946)
En aquest Blog volem divulgar la tasca de dones manresanes fins els anys 70 marcats pel naixement dels moviments feministes (Primeres Jornades Catalanes de la Dona. 1976).
I les ordenem per la data de naixement:
Segle XIII
Sibil·la de Solà
Elisenda Eymerich
Segle XVI - Mare Serafina (1543)
Segle XVII - La Fadulla
Segle XVIII- Marta Noguera (1774)
Segle XIX
Sofia Quer
Angela Perera (1862)
Concepció Piniella (1877)
Montserrat Bové (1879)
Ramona Berni (1887)
Antònia Guitart (1888)
Rosa Miró (1893)
Assumpció Almuzara (1897)
Segle XX (1900-1950)
Maria Carbonell
Antonieta Feliu
Rosa Obradors (1900)
Carme Mir (1903)
Pilar Bertran (1905)
Conxita de Balanzó (1905)
Maria Noguera (1906)
Ignasia Salvans (1906)
Maria Mir (1906)
Josefina Oliveras (1910)
Sor Balbina (1910)
Maria Casajuana (1912)
Pilar Planas (1912)
Joana Herms (1913)
Dolors Molist (1917)
Anna Maria Solà (1918)
Maria Antònia Besora (1918)
Clara Ramos (1919)
Angela Carné (1920)
Betty Marris (1921
Caterina Cullell (1921)
Emília Guiu (1922)
Maria Matilde Almendros (1922)
Marina Sardans (1922)
Teresa Borràs (1923)
Margarida Elias (1923)
Lola Estrada (1924)
M.Teresa Pujol (1925)
Conxita Grau (1925)
Rosa Riu (1926)
Teresa Codina (1927)
Rosalina Camps (1931)
Lídia Camprubí (1946)
En aquest Blog volem divulgar la tasca de dones manresanes fins els anys 70 marcats pel naixement dels moviments feministes (Primeres Jornades Catalanes de la Dona. 1976).
Infermeres Hospital de Sant Andreu (1938)
Maria Busquets Sorolla
Conxita Calmet Morros
Maria Casas Balaguer
Carmen Lafarga Ballester
Soledat Boy Punsà
Angela Sala Creus
Esperança Serra Mincholed
Josepa Serra Sitges
Josepa Vila Serra
Maria Garcia Perez
Paquita Vendrell Bruguera
Conxita Bou Sala
Teresa Carreras Panisello
Maria Carbonell Petit
Francisca Carbonell Petit
Isabel Martínez Ferrer
Assumpció Casals
Pilar Folch
Júlia Leiza
Maria Coll
Remei Manyà
Maria Berlanga (farmacia)
Atanasia Vilajosana (llevadora)
Extret d'un document de "relació de nònimes de l'any 1938", dipositat a l'Arxiu Comarcal del Bages.
Conxita Calmet Morros
Maria Casas Balaguer
Carmen Lafarga Ballester
Soledat Boy Punsà
Angela Sala Creus
Esperança Serra Mincholed
Josepa Serra Sitges
Josepa Vila Serra
Maria Garcia Perez
Paquita Vendrell Bruguera
Conxita Bou Sala
Teresa Carreras Panisello
Maria Carbonell Petit
Francisca Carbonell Petit
Isabel Martínez Ferrer
Assumpció Casals
Pilar Folch
Júlia Leiza
Maria Coll
Remei Manyà
Maria Berlanga (farmacia)
Atanasia Vilajosana (llevadora)
Extret d'un document de "relació de nònimes de l'any 1938", dipositat a l'Arxiu Comarcal del Bages.
Del glamour al amor
Revista ACADEMIA. 103. Juliol 2004
per Joaquim Romaguera i Ramió (AEHC)
El 17 de febrero feneció en San Diego (California) ésta en otrora celebrada actriz de rompe y rasga nacida en Manresa, emparentada con el llorado polifacético del intelecto Jaume Picas i Guiu y la joven plurilabores audiovisuales Montserrat Guiu i Valls.
Hija de un músico que se vio obligado a tomar el camino del exilio, pasando de un campo de concentración francés a México, donde recaló en 1942. Allí su hija se casó y pronto se introdujo en el medio interpretativo.
En 1943 ya debutó a las órdenes de Gilberto Martínez Solares (Resurrección) o de Miguel Contreras Torres (La vida inútil de Pito Pérez). En ese año trabajó nada menos que en quince títulos, en uno de los cuales se mostró tal cual desnuda, el primero de su carrera y a la postre uno de los primeros del cine mexicano.
Igualmente se prodigó encima de las tablas. En 1944 obtuvo su primer gran éxito por El rey se divierte (Fernando de Fuentes), premio Revelación,
que recibió de nuevo por Nosotros (Fernando A. Rivero) junto a Ricardo
Montalbán.
Como Emília ha explicado, a partir de ese momento “se inicia la fabricación de un mito, el mío, que surge bajo el sistema de promoción y expansión de cotilleos y anécdotas”. Todo ello potenciado y aderezado gracias a su belleza rubia, más bien despampanante, a caballo entre la vamp y la diva.
Después de cerca de sesenta títulos protagonizados al lado las más notables y populares estrellas del cine azteca, en 1958 se alejó de los reflectores para casarse de vuelta con un petrolero e irse a vivir a Yuma (Arizona): “dejé el glamour por el amor”, ha escrito la actriz, aunque en 1982 fue reclamada de nuevo para cuatro títulos más y algo de televisión.
Después escribió sus memorias, que alcanzan hasta 1958 y cuyo título es suficientemente elocuente, Una estrella al desnudo: vida y pecados. En ellas escribió: “Mis pecados fueron de amor y pasión, que se pueden disculpar”. …¡Hasta en los cielos, Emília!
per Joaquim Romaguera i Ramió (AEHC)
El 17 de febrero feneció en San Diego (California) ésta en otrora celebrada actriz de rompe y rasga nacida en Manresa, emparentada con el llorado polifacético del intelecto Jaume Picas i Guiu y la joven plurilabores audiovisuales Montserrat Guiu i Valls.
Hija de un músico que se vio obligado a tomar el camino del exilio, pasando de un campo de concentración francés a México, donde recaló en 1942. Allí su hija se casó y pronto se introdujo en el medio interpretativo.
En 1943 ya debutó a las órdenes de Gilberto Martínez Solares (Resurrección) o de Miguel Contreras Torres (La vida inútil de Pito Pérez). En ese año trabajó nada menos que en quince títulos, en uno de los cuales se mostró tal cual desnuda, el primero de su carrera y a la postre uno de los primeros del cine mexicano.
Igualmente se prodigó encima de las tablas. En 1944 obtuvo su primer gran éxito por El rey se divierte (Fernando de Fuentes), premio Revelación,
que recibió de nuevo por Nosotros (Fernando A. Rivero) junto a Ricardo
Montalbán.
Como Emília ha explicado, a partir de ese momento “se inicia la fabricación de un mito, el mío, que surge bajo el sistema de promoción y expansión de cotilleos y anécdotas”. Todo ello potenciado y aderezado gracias a su belleza rubia, más bien despampanante, a caballo entre la vamp y la diva.
Después de cerca de sesenta títulos protagonizados al lado las más notables y populares estrellas del cine azteca, en 1958 se alejó de los reflectores para casarse de vuelta con un petrolero e irse a vivir a Yuma (Arizona): “dejé el glamour por el amor”, ha escrito la actriz, aunque en 1982 fue reclamada de nuevo para cuatro títulos más y algo de televisión.
Después escribió sus memorias, que alcanzan hasta 1958 y cuyo título es suficientemente elocuente, Una estrella al desnudo: vida y pecados. En ellas escribió: “Mis pecados fueron de amor y pasión, que se pueden disculpar”. …¡Hasta en los cielos, Emília!
-LLIBRERIA SOBRERROCA-
L´evolució de l´empresa després de l´ampliació de 1948 segueix una línia ascendent: s´inaugura un segon establiment a la muralla Sant Doménec, regit per la Nita, germana de la Marina. El 1960 Llibreria Sobrerroca aconsegueix l´explotació de l´antiga impremta Vives, d´on surten recordatoris de primera comunió, participacions de casament i tota classe d´impresos.
El 1972 s´amplia el negoci amb la venda de joguineria al carrer General Prim. Un any després es trasllada l´administració, els magatzems generals i la impremta al carrer General Prim. L´any 1975 s´obre una nova llibreria al carrer Sant Josep-passatge Ferrer. Dos anys més tard Sobrerroca s´estableix a la Font dels Capellans.
El Centre Sobrerroca s´inaugura l´any 1983 al carrer Alcalde Armengou, amb papereria, material d´oficina, joguines, premsa i articles de regal. Aquest establiment comunica amb “Sobrerroca Llibres” i amb les oficines centrals de l´empresa.
L´any 1990 el grup obre un nou establiment a l´àrea de botigues Carrefour. El 1996 s´afegeix al complex un altre establiment a la plaça de l´Excursionisme, dedicat a la distribució de publicacions, diaris, revistes i llibres.
Amb l´arribada de la cooperativa Abacus a Manresa signen uns acords quant a la venda de llibres de text, que durant molts anys gairebé havia estat monopolitzada per Sobrerroca.
L´agost de 2006 tanca l'establiment Centre Sobrerroca del carrer Alcalde Armengou i obre immediatament una nova botiga dedicada exclusivament a articles de papereria, amb el nom de Sobrerroca Regals.
L´agost de 2008 l´Emili Planas explica a Regió 7, el tancament de la llibreria Sobrerroca, iniciadora del grup, del carrer Sobrerroca, després de gairebé setanta anys d´activitat : “és un dels establiments que em sap més greu tancar perquè es on va néixer tot l´imperi Sobrerroca i on vaig passar la joventut. El tancament no és per gust. sinó perquè fa temps que els ingressos no compensen les despeses”.
També ha tancat la botiga de la muralla Sant Domènec. Resten obertes les botigues del carrer Sant Josep-passatge Ferrer, la de les galeries del Carrefour i el quiosc Cirera, a Sant Domènec, que ara té el rètol de Sobrerroca. Es manté l´activitat de distribució a l´engròs a la plaça de l'Excursionisme, amb Sobrerroca Distribució.
J. Camprubi Plans, "100 Empresaris a la Catalunya Central, Regió 7, Economia, 9-08-08
L´evolució de l´empresa després de l´ampliació de 1948 segueix una línia ascendent: s´inaugura un segon establiment a la muralla Sant Doménec, regit per la Nita, germana de la Marina. El 1960 Llibreria Sobrerroca aconsegueix l´explotació de l´antiga impremta Vives, d´on surten recordatoris de primera comunió, participacions de casament i tota classe d´impresos.
El 1972 s´amplia el negoci amb la venda de joguineria al carrer General Prim. Un any després es trasllada l´administració, els magatzems generals i la impremta al carrer General Prim. L´any 1975 s´obre una nova llibreria al carrer Sant Josep-passatge Ferrer. Dos anys més tard Sobrerroca s´estableix a la Font dels Capellans.
El Centre Sobrerroca s´inaugura l´any 1983 al carrer Alcalde Armengou, amb papereria, material d´oficina, joguines, premsa i articles de regal. Aquest establiment comunica amb “Sobrerroca Llibres” i amb les oficines centrals de l´empresa.
L´any 1990 el grup obre un nou establiment a l´àrea de botigues Carrefour. El 1996 s´afegeix al complex un altre establiment a la plaça de l´Excursionisme, dedicat a la distribució de publicacions, diaris, revistes i llibres.
Amb l´arribada de la cooperativa Abacus a Manresa signen uns acords quant a la venda de llibres de text, que durant molts anys gairebé havia estat monopolitzada per Sobrerroca.
L´agost de 2006 tanca l'establiment Centre Sobrerroca del carrer Alcalde Armengou i obre immediatament una nova botiga dedicada exclusivament a articles de papereria, amb el nom de Sobrerroca Regals.
L´agost de 2008 l´Emili Planas explica a Regió 7, el tancament de la llibreria Sobrerroca, iniciadora del grup, del carrer Sobrerroca, després de gairebé setanta anys d´activitat : “és un dels establiments que em sap més greu tancar perquè es on va néixer tot l´imperi Sobrerroca i on vaig passar la joventut. El tancament no és per gust. sinó perquè fa temps que els ingressos no compensen les despeses”.
També ha tancat la botiga de la muralla Sant Domènec. Resten obertes les botigues del carrer Sant Josep-passatge Ferrer, la de les galeries del Carrefour i el quiosc Cirera, a Sant Domènec, que ara té el rètol de Sobrerroca. Es manté l´activitat de distribució a l´engròs a la plaça de l'Excursionisme, amb Sobrerroca Distribució.
J. Camprubi Plans, "100 Empresaris a la Catalunya Central, Regió 7, Economia, 9-08-08
ARTICLE Anna Maria Solà Sardans
"La Unió de Dones de Catalunya" crida a totes les manresanes
Tots els catalans han de donar l'exemple. S'ha de produir una mobilització de treball de fortificacions i una mobilització general d'homes per al front de batalla. A les portes del nostre territori lluiten aferrissadament els nostres soldats. Cadascú al seu lloc. Cadascú de la reraguarda al punt del seu deure. Cada home un gegant! Cada català un home!
Ho ha dit el nostre President, i nosaltres, com a bons catalans, com a bons espanyols, tenim el deure d'acatar fidelment les seves paraules.
Avui que veiem la nostra terra estimada trepitjada pels invadors, hem d'unir tots els nostres esforços i adreçar-los a una fita, la que tenim assenyalada des del 19 de juliol, la victòria republicana.
Es a aquest fi que les dones pertanyents als diferents partits polítics i sindicals de Manresa, hem treballat incansablement fins a arribar assolir constituir a la nostra ciutat "La Unió de Dones de Catalunya", en nom de la qual ens dirigim avui a aquelles altres dones de Manresa que no pertanyen a cap partit polític, a totes aquelles altres companyes que sols pertanyen a una central sindical i a totes les dones antifeixistes sense distinció de cap mena que encara no han vingut als nostres rengles; a totes aquelles els hi diem:
Companyes; ha arribat el moment que l’esforç individual, malgrat ésser molt intens, no té resultats positius. Cal que totes les dones antifeixistes treballem conjuntament per portar tot l’escalf, tota la tendresa, tot l’ajut moral i material que manca als nostres combatents; cal que treballem estretament unides per encoratjar a tots aquells que, pot ésser per falses interpretacions, no saben fer front a les contrarietats pròpies de totes les guerres; cal treballar, demostrant als nostres companys hospitalitzats que sabem estimar tota la seva abnegació i sacrifici; cal treballar per a suplir a tots aquells companys que fidels complidors del deure de tot bon ciutadà, s’incorporen a l’exèrcit.
Aquestes són les tasques primordials que tenim a realitzar, les realitza ja "La Unió de Dones de Catalunya" a totes les contrades de la nostra terra. Serem nosaltres, serà Manresa, la única ciutat que deixarà de complir amb llur deure?
No, i ben clarament ho demostra el nombre crecudissim de companyes que vénen a demanar l'ingrés a "La Unió de Dones de Catalunya" . Però no n'hi ha prou; cal que totes les dones manresanes, totes sense excepció, totes aquelles que es senten veritabalement antifeixistes, vinguin a engroixir els nostres rengles.
Dones manresanes: "La Unió de Dones de Catalunya" us espera.
Diari EL DIA
Manresa, 18 d'abril de 1938
Per "La Unió de Dones de Catalunya". Anna Maria Solà
Pilar Planas i Martí
Es va dir d'ella. RETALLS DE CRÍTIQUES
"suavitat de línia, essencialment, però mai diluïda en vaguetats difuses [...] les seves pintures riquissimes en matisos i d'una tendresa sorprenent. Quines magnifiques possibilitats s'endevinen en l'obra d'aquesta artista joveníssima!"
J.M. Junoy. Arquitectura i Urbanisme, 1934
"Pilar Planas, la pintora més antifemenina de casa nostra que hem vist fins avui -i per antifemenina entenent el que normalment s'entén en el sentit de valor pictòric-, té molt próxim el moment d'establir la seva personalitat. [...] Basti, per a fer-la perseverar en el seu esplèndit camí, de dir sense cap exageració que pot fer, per mica que s'hi apliqui, el que cap dona pintora no ha fet fins ara a Catalunya."
Francesc F.Guals. Mirador, 1934
"...unos tejados, un patio, un rincón de suburbio, una plaza desierta, unas naranjas, unos limones. Estos temas corrientes se transforman ante su retina como si fuesen una alucinación de manchas grises y rosadas, azules y malvas que se agrupan y reúnen en una amable armonía de tonos. [...]...despierta una viva curiosidad por descubrir bajo una graciosa capa de feminidad un agudo sentido de la observación, aliado a una imaginación despierta."
Alexandre Plana. La Vanguardia, 1934
"...cada pincelada lleva, vibrando en su interior, una luz. Raras veces la claridad es algo que, atravesando la atmósfera, envuelva, aquí y allí, unos objetos. Y es que la luz la llevan ellos mismos; es, podriamos decir, una cualidad más de su ser."
Tristan la Rosa. La Vanguardia, 1934
"...estima extraordinàriament dos colors: el rosa i el malva. Roses inoblidables, profunds i tansparents, posen una alegria autèntica i inèdita en les seves pintures amables. Els seus malves en les ombres baixes de les cases d'una plaça oblidada, per exemple, les fan aparèixer amb el segament de cames que donen cobriments al cor."
Carles Sindreu. La Publicitat, 1934
"...se halla provista de una exquisita sensibilidad, hasta el punto de que en sus lienzos hay por lo menos tanta cantidad de poesía como de pintura."
A. del Castillo. Diario de Barcelona, 1944
"...la temática va de la figura y el retrato al paisaje y al bodegón. Pintura equidistante del objetivo mimético y de la abstracción formal. Apariencia frívola que descubre sus secretos cuando se la contempla con atención, dejándonos entrever el fondo intimista que la da sentido y carácter."
A. del Castillo. Diario de Barcelona, 1948
"...cada vez tiende más a colores enteros y brillantes con concordancias sonoras. La gravedad de otrora es ahora fiesta, aunque no orgía. Pilar Planas, que ha sigo una "fauve" tímida, más que vergonzante, parece declarar abiertamente su adhesión al "fauvismo". Su temperamento, no obstante, la impide lanzarse al extremismo. No lo lamentamos [...] recordamos con cierta nostalgia la intimidad ambiental de tiempo, que conservan todavía algunas de las obras expuestas."
A. del Castillo. Diario de Barcelona, 1952
"...figuras y objectos respiran quietud y sosiego, hermanados y enlazados con el ambiente en una armonía exactísima"
Juan Cortés. L Vanguardia. 1956
" ...es una muchacha de regular estatura, simpática y amable, sonriente y con una fuerte dosis de esa virtud que se llama modestia, que tan cara se cotiza en nuestros dias. [...]...su obra es una de los raros ejemplos de pintura sensible y, al propio tiempo inteligente. La inteligencia guia y conduce la sensibilidad de esta pintora."
Mylos. Destino, 1956
"...la timidez parece superada. Han subido sus características tonalidades añiles y violetas, y los acordes son más sonoros. Siguiendo su idea de desintegración del color, sobre colores multiples aplica manchas de colores puros, logrando mayor vibración."
Diario de Barcelona, 1962
"...temática nueva i exótica en Pilar Planas: Venecia. Con otros amigos soy testimonio de como captó la artista la belleza de las aguas y la arquitectura veneciana, hasta casi enfermar en un cúmulo de emociones profundas que cada dia espoleaban su extraordinária sensibilitad. [...] El prodigio vino después, en el propio taller de la pintora...lo que era una realidad lo convirtió en un sueño. Santa Maria de la Salute no era la misma. El marmol se habia vuelto ingrávido...San Giorgio Maggiore, parecia emerger de las aguas, emerger del mar como el sol, mientras en torno suyo, los canales tomaban tonalidades moradas, solemnes y austeras"
Arturo Llopis. Destino, 1962
“….pintó el último retrato de Gaziel. Le envolvió en un cálido ambiente poemático, esencialmente pictórico, pero nos dio el vivo retrato del hombre; sereno, abacial, flotando entre tonalidades azuladas, circundado de un puro arabesco de colores mágicos, irreales y vagos.”
Itinerario de una pintora. Manresa-San Pol-Barcelona.Revista Destino. Maig 1964
"La primera vez que vi a "Gaziel" - nos confiesa Pilar Planas - me enamorè de su cabeza; de su rostro sereno, de su mirada lejana y pensativa, del nimbo blanco de sus cabellos, del silencio y la reflexión, de la gravedad de su persona concentrada en su frente, en sus ojos..."
Arturo Llopis. Destino, 1964
“su personalidad no acepta una clasificación inmediata y cómoda. Con el color bucea en oscuros y enigmáticos rincones del alma, misteriosa en el secreto de traducir las cosas, impelida por el afán de expresarse mediante el color que trata amorosa, como si trabajara una laca o se recreara en la elaboración de un mundo puro a la vez lejano por la desconexión con la realidad envolvente” Itinerario de una pintora. Manresa-Sant-Pol-Barcelona. Revista Destino. Novembre 1964
"colores que se hacen muy evidentes, expresivos por si mismos. Gran delicadeza que cobra cuerpo y solidez material, jugosidad y frescura en los oleos, y un adelgazaò afinamiento en las pinturas sobre el papel. A esta artista le basta para expresarse, con su fuerza tierna, muy pocos elementos."
Pilar Planas. En la Sala de Arte Moderno. José Corredor Matheos
Extret de la recopilació d'articles feta a:
Planas i Martí, Joan . Les Planes de Sant Mateu. Una casa pairal.
"suavitat de línia, essencialment, però mai diluïda en vaguetats difuses [...] les seves pintures riquissimes en matisos i d'una tendresa sorprenent. Quines magnifiques possibilitats s'endevinen en l'obra d'aquesta artista joveníssima!"
J.M. Junoy. Arquitectura i Urbanisme, 1934
"Pilar Planas, la pintora més antifemenina de casa nostra que hem vist fins avui -i per antifemenina entenent el que normalment s'entén en el sentit de valor pictòric-, té molt próxim el moment d'establir la seva personalitat. [...] Basti, per a fer-la perseverar en el seu esplèndit camí, de dir sense cap exageració que pot fer, per mica que s'hi apliqui, el que cap dona pintora no ha fet fins ara a Catalunya."
Francesc F.Guals. Mirador, 1934
"...unos tejados, un patio, un rincón de suburbio, una plaza desierta, unas naranjas, unos limones. Estos temas corrientes se transforman ante su retina como si fuesen una alucinación de manchas grises y rosadas, azules y malvas que se agrupan y reúnen en una amable armonía de tonos. [...]...despierta una viva curiosidad por descubrir bajo una graciosa capa de feminidad un agudo sentido de la observación, aliado a una imaginación despierta."
Alexandre Plana. La Vanguardia, 1934
"...cada pincelada lleva, vibrando en su interior, una luz. Raras veces la claridad es algo que, atravesando la atmósfera, envuelva, aquí y allí, unos objetos. Y es que la luz la llevan ellos mismos; es, podriamos decir, una cualidad más de su ser."
Tristan la Rosa. La Vanguardia, 1934
"...estima extraordinàriament dos colors: el rosa i el malva. Roses inoblidables, profunds i tansparents, posen una alegria autèntica i inèdita en les seves pintures amables. Els seus malves en les ombres baixes de les cases d'una plaça oblidada, per exemple, les fan aparèixer amb el segament de cames que donen cobriments al cor."
Carles Sindreu. La Publicitat, 1934
"...se halla provista de una exquisita sensibilidad, hasta el punto de que en sus lienzos hay por lo menos tanta cantidad de poesía como de pintura."
A. del Castillo. Diario de Barcelona, 1944
"...la temática va de la figura y el retrato al paisaje y al bodegón. Pintura equidistante del objetivo mimético y de la abstracción formal. Apariencia frívola que descubre sus secretos cuando se la contempla con atención, dejándonos entrever el fondo intimista que la da sentido y carácter."
A. del Castillo. Diario de Barcelona, 1948
"...cada vez tiende más a colores enteros y brillantes con concordancias sonoras. La gravedad de otrora es ahora fiesta, aunque no orgía. Pilar Planas, que ha sigo una "fauve" tímida, más que vergonzante, parece declarar abiertamente su adhesión al "fauvismo". Su temperamento, no obstante, la impide lanzarse al extremismo. No lo lamentamos [...] recordamos con cierta nostalgia la intimidad ambiental de tiempo, que conservan todavía algunas de las obras expuestas."
A. del Castillo. Diario de Barcelona, 1952
"...figuras y objectos respiran quietud y sosiego, hermanados y enlazados con el ambiente en una armonía exactísima"
Juan Cortés. L Vanguardia. 1956
" ...es una muchacha de regular estatura, simpática y amable, sonriente y con una fuerte dosis de esa virtud que se llama modestia, que tan cara se cotiza en nuestros dias. [...]...su obra es una de los raros ejemplos de pintura sensible y, al propio tiempo inteligente. La inteligencia guia y conduce la sensibilidad de esta pintora."
Mylos. Destino, 1956
"...la timidez parece superada. Han subido sus características tonalidades añiles y violetas, y los acordes son más sonoros. Siguiendo su idea de desintegración del color, sobre colores multiples aplica manchas de colores puros, logrando mayor vibración."
Diario de Barcelona, 1962
"...temática nueva i exótica en Pilar Planas: Venecia. Con otros amigos soy testimonio de como captó la artista la belleza de las aguas y la arquitectura veneciana, hasta casi enfermar en un cúmulo de emociones profundas que cada dia espoleaban su extraordinária sensibilitad. [...] El prodigio vino después, en el propio taller de la pintora...lo que era una realidad lo convirtió en un sueño. Santa Maria de la Salute no era la misma. El marmol se habia vuelto ingrávido...San Giorgio Maggiore, parecia emerger de las aguas, emerger del mar como el sol, mientras en torno suyo, los canales tomaban tonalidades moradas, solemnes y austeras"
Arturo Llopis. Destino, 1962
“….pintó el último retrato de Gaziel. Le envolvió en un cálido ambiente poemático, esencialmente pictórico, pero nos dio el vivo retrato del hombre; sereno, abacial, flotando entre tonalidades azuladas, circundado de un puro arabesco de colores mágicos, irreales y vagos.”
Itinerario de una pintora. Manresa-San Pol-Barcelona.Revista Destino. Maig 1964
"La primera vez que vi a "Gaziel" - nos confiesa Pilar Planas - me enamorè de su cabeza; de su rostro sereno, de su mirada lejana y pensativa, del nimbo blanco de sus cabellos, del silencio y la reflexión, de la gravedad de su persona concentrada en su frente, en sus ojos..."
Arturo Llopis. Destino, 1964
“su personalidad no acepta una clasificación inmediata y cómoda. Con el color bucea en oscuros y enigmáticos rincones del alma, misteriosa en el secreto de traducir las cosas, impelida por el afán de expresarse mediante el color que trata amorosa, como si trabajara una laca o se recreara en la elaboración de un mundo puro a la vez lejano por la desconexión con la realidad envolvente” Itinerario de una pintora. Manresa-Sant-Pol-Barcelona. Revista Destino. Novembre 1964
"colores que se hacen muy evidentes, expresivos por si mismos. Gran delicadeza que cobra cuerpo y solidez material, jugosidad y frescura en los oleos, y un adelgazaò afinamiento en las pinturas sobre el papel. A esta artista le basta para expresarse, con su fuerza tierna, muy pocos elementos."
Pilar Planas. En la Sala de Arte Moderno. José Corredor Matheos
Extret de la recopilació d'articles feta a:
Planas i Martí, Joan . Les Planes de Sant Mateu. Una casa pairal.
ARTICLES Antonieta Feliu
Un compàs d’espera. Diari EL DIA. 9/5/1932
...Avui dia no votaríem per convicció, sinó per coacció. Les que tindrien el marit, promès o germà d’idees esquerristes, votarien per a les esquerres, i si professessin ideals de dretes, votarien per a les dretes. [...]
Il•lustrem-nos, doncs, políticament, desconfiem de qui ens aconsella que només hem d’assabentar-nos de la seva premsa. [...]
De la mateixa manera que digerim amb el nostre estómac, i caminem amb els nostres peus, pensem també amb el nostre cervell, no amb el dels altres; en votar per primera vegada, totes hem de saber que complim un deure de ciutadania.
Alguns, de la religió en fan una arma política; saben que és el ressort més sensible de les dones, i l’exploten per a les seves ambicions personals. La religió i la política són dues coses completament oposades, ambdues tenen vida pròpia. “A Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar”. Tan cristianes poden ser les dones de dreta com les d’esquerra, i no ens deixem enternir per la religió, ja que ella és massa gran per permetre que sigui explotada per a tan baixos fins, i si algú fa escarafalls per aquest compàs d’espera en les properes eleccions, hem de respondre que quan ells comanaven, mai no havien demostrat fretura de les nostres reivindicacions; ans tenien una satisfacció íntima en copsar la nostra ignorància, i ara els mereixem tan interès? no us sembla que fa olor d’egoisme tot això?
Dues dones republicanes. Diari EL DIA 6/9/1932
...ens ha arribat la nova de l’indult del general Sanjurjo. També ens hem assabentats que els primers a implorar-lo han estat dues víctimes del despotisme monàrquic. La mare del capità Galán i la vídua de Garcia Hernández.
A mi això, m’ha colpit en l’ànima. Que jo sàpiga, quan a l’una li afusellaren el fill, i a l’altra el marit, ni els patronats, clero, aristòcrates, ni les juntes de dames i ropers, ni els casinos, generals, etc., no demanaren res ni feren la més petita gestió per tal d’obtenir l’indult. Els herois morien afusellats. L’Espanya monàrquica, militarista, i el que és més dolorós l’Espanya catòlica guardaren un silenci estoic. En les nostres catedrals no es celebraren pompes fúnebres; ni que jo sàpiga, ningú els resà cap parenostre.[...] Ningú no demanà clemència per aquells idealistes, i amb llur mutisme consentiren el seu afusellament.
Però nosaltres som d’una altra manera. Els republicans, les esquerres sectàries, les escombraries de la societat –segons diuen ells- no podem consentir que es condemni a l’última pena un home, malgrat sigui un nostre enemic.
[...]
La República nostra és prou valenta i consolidada; la feu el poble i és del poble; de la massa que treballa. Igualtat pels poderosos i pels humils, que ells no volen caritat sinó justícia i saben prou bé que no l’obtindrem per mitjans monàrquics.
I dues dames republicanes, i si la paraula la trobem impròpia, dues dones víctimes de les militarades, i tots els republicans, de genolls, en nom del Crist crucificat, en nom de la llibertat i de la pàtria han demanat i obtingut clemència per un general traidor.
Ara és necessari que demanem la mateixa clemència per als republicans, [...] Existeixen periodistes i altres homes de lletres que purguen el pecat d’haver pensat amb penes aclaparadores.
El nostre Grup Femení. Diari EL DIA. 13/01/1933
Ja tenim constituït el nostre Grup Femení d’Esquerra Republicana de Catalunya. L’èxit assolit en la formació d’aquest Grup Femení és quelcom emocionant, ha traspassat el límit de tots els optimistes. [...] i Manresa, habituada a portar la davantera en els esdeveniments transcendentals de la nostra terra, qui sap si arribarà a ésser –com ens va dir l’amiga Angelina Colubret- l’espill on es miraran les dones d’Esquerra de Catalunya. [...] amigues, no és un programa de color de rosa, és un programa d’abnegació i renunciament.
A totes les nostres afiliades. Diari EL DIA. 4/03/1933
...aquest “Grup” que en el seu embrió, algú mirava amb ironia, i deia:¡ que voleu que fassin les dones d’esquerra si gairebé no saben de llegir i escriure! més tard, ja el miraren amb expectació i digueren: em sembla que es belluguen massa aquestes dones; però avui amigues, fita la mirada sobre nosaltres, ens esguarden amb neguit, amb paura, temen que arribem a ésser el puntal més fort de la República.
Cal que aquesta temença esdevingui realitat. Les dones d’Esquerra hem de formar el conjunt més compacte, més sòlit, per defensar la llibertat de Catalunya i la República.
Les dones de sentiments humanitaris, recordem amb horror l’agonia lenta, però mortal de necessitat d’aquella malhaurada monarquia, amb el seu tètric Montjuïch, Annual, Mont-Arruit, Arlegui, Anido, amb les seves corresponents lleis de fugues, persecucions d’ideals, etc, etc.
Gairebé totes les dones de sentit liberal, tenim arrapat dins l’ànima el record amarg d’algun familiar perseguit, i àdhuc empressonat pel sol delicte de no haver pensat com ells. Encara raquen els nostres sentiments al recordar allò de “las catalanas hablan como perros”.
Recordem també amb fàstic l’interès que tenien de què les obreres vivíssim amb la més completa ignorància, i aleshores, davant la injustícia social esclamessim: què si vol fer, aquest món hi som per sofrir, i així guanyarem la glòria del Cel. [...]
...totes recordem els estols d’infants pel carrer, bruts, deixats de la mà de Déu...jo entenc amigues, que la sabiduria no és patrimoni exclussiu dels que s’anomenen classe privilegiada. ...el fill d’un obrer pot ser un home que pel seu talent, capacitat i noblesa d’esperit, arribi a donar dies de glòria i sigui l’orgull de la pàtria.
Recordant el passat. Diari EL DIA. 13/04/1933
Ara que gaudim de llibertat de premsa, de pensament, del nostre idioma i bandera, ...ens donarem compte que el treball realitzat pel Govern de la República, ha estat intens i fructífer.
Cal haver viscut el neguit, la febre, l’afany d’enderrocar el règim, per copsar l’emoció d’aquelles paraules que transmeté la Ràdio.¡¡ Atenció!! ¡¡Atenció!! Aquí Ràdio Barcelona ¡¡Atenció!! Acaba de proclamar-se la República!!
Jo recordo que no sabia que em feia. Tenia ganes de xisclar, saltar, propagar a uns i altres la fausta nova; i com que els tres pisos del nostre replà estaven habitats per tres famílies revolucionàries i conspiradores. (senyor Selves que pel seu talent, capacitat i rectitud, és avui el Conseller de Governació, el Dr. Tomàs Ramon entusiasta i fervorós republicà i nosaltres) els vaig portar la notícia; tots els pisos estaven oberts, tenia la casa plena escoltant la Ràdio.
Vaig llançar-me al carrer amb ganes de veure el que passava per la Ciutat, trobant una multitud amb la bandera Republicana que anaven a posar-la a Casa la Ciutat.
M’ajunto amb ella, convençuda que vivia uns moments històrics per la nostra Pàtria, i convençuda també que aquells homes valents, idealistes, estaven enderrocant una monarquia que havia caigut per les seves lleis d’excepció, de privilegis, i sobretot per un pes tant feixuc de crims que portava la seva consciència.
Més tard la Ràdio ens transmeté els primers cants de Marsellesa i Segadors. Aleshores la meva emoció arribà a un punt màxim; vaig plorar molta estona passant per la meva imaginació el regnat de tots els Borbons, començant per Felip V, i acabant per Alfons XIII número ben fatídic.
Després pensava que per allà al 1917, 18 i 19 vivia a Barcelona i no deixava el meu germà tranquil si cap al tard, no em portava a la Rambla, un parell de dies a la setmana, almenys, a fer Pàtria, que deia jo amb to enfàtic.
Allà discutíem d’esclavatge, de pobles lliures, de cobardies. Tot d’una vitorejaven el que aquell dia havia estat l’aixerit de cridar morin els tirans. Començàvem els Segadors, la policia donava el toc d’atenció, i nosaltres Rambla amunt, cames ajudeu-me cap al Passeig de Gràcia.
Sé que llavors em pensava ésser poc més, poc menys, una heroïna, i gairebé podia anar de bracet amb en Rafael de Casanoves.
Per fi els meus pares s’assabentaren de les meves atzagaiades, i espantats que una mocosa com jo es preocupés d’aquelles coses, em portaren de nou a Berga, perquè els aires sanitosos d’aquelles muntanyes calmessin els meus excessos patriòtics.
Després de dos anys de República, hem obtingut una part considerable de llibertat i sembla impossible recordant el passat, que poguem mostrar-nos tal com som, i que hi hagi qui es diu catalanista, i posa tot el seu afany en desprestigiar i boicotejar aquesta República, enyorant tal vegada i els temps que anomenar els Segadors, representava un empressonament, i mostrar la nostra bandera volia dir persecucions constants.
Tots els bons catalans sense distinció de partits, hem d’imposar-nos el deure patriòtic de vetllar pel règim que entre altres reformes ha portat la llibertat a la nostra terra.
La tomba de Macià profanada. Diari EL DIA. 17/03/1934
La tomba del nostre plorat Macià s’ha vist voltada de flames. (...)¿Què pensaven assolir, llurs autors, amb aquest acte vandàlic? ¿ Creien que cremant la seva tomba, profanant el seu cos fred i ventant les seves cendres destruirien el fervor patriòtic i a la vegada místic que sentim els catalans per al primer President de la Catalunya retrobada?
[...]
Els vells admiraven la seva eterna joventut, els joves veneraven el patriota que no havia claudicat mai i que, malgrat tot, estava sempre en peu de guerra. Les donzelles volien ser besades per l’”Avi” de vida llegendària, figura senyorívola i mirada blavosa com la Mediterrània que li fa companyia. Les mares li presentaven els infants perquè amanyagués llurs galtes rosades.
[...]
Els autors de tal infàmia, saben que, mal els pesi, tots els que l’havíem seguit en vida, viurem enfervorits pel seu record. El que ells cercaven era apunyalar els nostres sentiments.
[...]
La toma de Macià durant una nit freda de març s’ha vist voltada de flames, i com un far marítim, des del cim de Montjuïc, amb tota altivesa, ha il•luminat els vianants de la mar i el poble de Catalunya en pes. Aleshores ens hem assabentat que Francesc Macià, una vegada més, ens advertia que calia estar a l’aguait per si calia defensar la nostra llibertat.
MADRID, a més de dones, infants i vells...Diari EL DIA. 6/03/1937
Madrid, aquest Madrid tràgic, indomable, altiu. Aquest Madrid que prefereix veure les seves magnifiques avingudes esventrades, els parcs i jardins destruïts, cases i barriades senceres esperracades, casals de ciència i cultura i museus, tot en flames; talment una visió del Dant! Madrid que prefereix veure’s enderrocat, convertit en un munt de runes, ans que sotmetre’s al jou feixista, cal confessar que ens ha deixat un xic sorpresos.
Esperàvem que sabria resistir heroicament. Però Madrid a més de resistir, sap vèncer. El cercle que intentava estrangular-lo s’eixampla pam a pam. L’angoixa, l’asfixia que planava sobre Madrid, s’allunya de la capital d’Espanya, gràcies a un bon comandament, a una disciplina de ferro i a un heroisme dels seus combatents i de la reraguarda.
Ah! Però Catalunya sap com prendre l’esforç, la tragèdia del poble madrileny amb tota la seva magnitud i, generosa, oblida que a voltes havien ferit la nostra sensibilitat patriòtica, degut potser a la campanya de recel i persecució, amb la qual sempre ens havia distingit la difunta monarquia i tota l’Espanya negra.
Catalunya, amb pregona admiració ha prestat el seu ajut moral i material al poble madrileny, enviant homes, queviures, robes, articles sanitaris, de tot.
Després Catalunya, adolorida al veure que per places i carrers morien els nens i mares madrilenyes, destroçats per la metralla feixista, ha dit a aquest Madrid invencible i altiu: “Envieu els vostres fills, les vostres dones, els vostres vells. Catalunya no permet el sacrifici de tantes vides innocents i us obre els braços de bat a bat, com si fóssiu fills de la mateixa terra.
Aleshores hem vist com els infants madrilenys omplien les nostres escoles i les nostres llars. Hem vist com els vellets i companyes madrilenys s’instal•laven en la nostra terra. Quina recança per ells, molts dels quals a penes havien sortit dels límits del seu Madrid de revetlla, de xurros, xotis i alegria castissa: més, a desgrat d’una tradició frívola, en aquestes hores greus és l’admiració del món enter.
Madrid, però, amb tota noblesa, com correspon a la capital d’Espanya, ha respost: - Sí, us envio els meus infants, dones i vells, però a més del meu poble que tant estimo, vull que Catalunya guardi part del meu patrimoni artístic, del que em sento verament orgullós.
I hem vist que entre els refugiats madrilenys que arribaven a Catalunya, venien també els Velazquez, amb la seva majestuosa elegància. Els Goya amb la seva murrieria picaresca. Els Grecos, amb els seus frares atormentats. Els Murillos, Zurbarans, els seus immortals artistes fugien del Museu del Prado cor glaçats, esporuguits, davant la devastació dels aliats dels Franco, Lerroux, Albinyana, Gil Robles, etc. Ells que amb el nom d’Espanya als llavis, destruïen la seva civilització mare de civilitzacions.
A més de dones, infants i vells...en un racó artístic i bonic de la nostra terra, Catalunya guarda amorosament, amb respecte, mig la història magnifica de la pintura hispànica.
...Avui dia no votaríem per convicció, sinó per coacció. Les que tindrien el marit, promès o germà d’idees esquerristes, votarien per a les esquerres, i si professessin ideals de dretes, votarien per a les dretes. [...]
Il•lustrem-nos, doncs, políticament, desconfiem de qui ens aconsella que només hem d’assabentar-nos de la seva premsa. [...]
De la mateixa manera que digerim amb el nostre estómac, i caminem amb els nostres peus, pensem també amb el nostre cervell, no amb el dels altres; en votar per primera vegada, totes hem de saber que complim un deure de ciutadania.
Alguns, de la religió en fan una arma política; saben que és el ressort més sensible de les dones, i l’exploten per a les seves ambicions personals. La religió i la política són dues coses completament oposades, ambdues tenen vida pròpia. “A Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar”. Tan cristianes poden ser les dones de dreta com les d’esquerra, i no ens deixem enternir per la religió, ja que ella és massa gran per permetre que sigui explotada per a tan baixos fins, i si algú fa escarafalls per aquest compàs d’espera en les properes eleccions, hem de respondre que quan ells comanaven, mai no havien demostrat fretura de les nostres reivindicacions; ans tenien una satisfacció íntima en copsar la nostra ignorància, i ara els mereixem tan interès? no us sembla que fa olor d’egoisme tot això?
Dues dones republicanes. Diari EL DIA 6/9/1932
...ens ha arribat la nova de l’indult del general Sanjurjo. També ens hem assabentats que els primers a implorar-lo han estat dues víctimes del despotisme monàrquic. La mare del capità Galán i la vídua de Garcia Hernández.
A mi això, m’ha colpit en l’ànima. Que jo sàpiga, quan a l’una li afusellaren el fill, i a l’altra el marit, ni els patronats, clero, aristòcrates, ni les juntes de dames i ropers, ni els casinos, generals, etc., no demanaren res ni feren la més petita gestió per tal d’obtenir l’indult. Els herois morien afusellats. L’Espanya monàrquica, militarista, i el que és més dolorós l’Espanya catòlica guardaren un silenci estoic. En les nostres catedrals no es celebraren pompes fúnebres; ni que jo sàpiga, ningú els resà cap parenostre.[...] Ningú no demanà clemència per aquells idealistes, i amb llur mutisme consentiren el seu afusellament.
Però nosaltres som d’una altra manera. Els republicans, les esquerres sectàries, les escombraries de la societat –segons diuen ells- no podem consentir que es condemni a l’última pena un home, malgrat sigui un nostre enemic.
[...]
La República nostra és prou valenta i consolidada; la feu el poble i és del poble; de la massa que treballa. Igualtat pels poderosos i pels humils, que ells no volen caritat sinó justícia i saben prou bé que no l’obtindrem per mitjans monàrquics.
I dues dames republicanes, i si la paraula la trobem impròpia, dues dones víctimes de les militarades, i tots els republicans, de genolls, en nom del Crist crucificat, en nom de la llibertat i de la pàtria han demanat i obtingut clemència per un general traidor.
Ara és necessari que demanem la mateixa clemència per als republicans, [...] Existeixen periodistes i altres homes de lletres que purguen el pecat d’haver pensat amb penes aclaparadores.
El nostre Grup Femení. Diari EL DIA. 13/01/1933
Ja tenim constituït el nostre Grup Femení d’Esquerra Republicana de Catalunya. L’èxit assolit en la formació d’aquest Grup Femení és quelcom emocionant, ha traspassat el límit de tots els optimistes. [...] i Manresa, habituada a portar la davantera en els esdeveniments transcendentals de la nostra terra, qui sap si arribarà a ésser –com ens va dir l’amiga Angelina Colubret- l’espill on es miraran les dones d’Esquerra de Catalunya. [...] amigues, no és un programa de color de rosa, és un programa d’abnegació i renunciament.
A totes les nostres afiliades. Diari EL DIA. 4/03/1933
...aquest “Grup” que en el seu embrió, algú mirava amb ironia, i deia:¡ que voleu que fassin les dones d’esquerra si gairebé no saben de llegir i escriure! més tard, ja el miraren amb expectació i digueren: em sembla que es belluguen massa aquestes dones; però avui amigues, fita la mirada sobre nosaltres, ens esguarden amb neguit, amb paura, temen que arribem a ésser el puntal més fort de la República.
Cal que aquesta temença esdevingui realitat. Les dones d’Esquerra hem de formar el conjunt més compacte, més sòlit, per defensar la llibertat de Catalunya i la República.
Les dones de sentiments humanitaris, recordem amb horror l’agonia lenta, però mortal de necessitat d’aquella malhaurada monarquia, amb el seu tètric Montjuïch, Annual, Mont-Arruit, Arlegui, Anido, amb les seves corresponents lleis de fugues, persecucions d’ideals, etc, etc.
Gairebé totes les dones de sentit liberal, tenim arrapat dins l’ànima el record amarg d’algun familiar perseguit, i àdhuc empressonat pel sol delicte de no haver pensat com ells. Encara raquen els nostres sentiments al recordar allò de “las catalanas hablan como perros”.
Recordem també amb fàstic l’interès que tenien de què les obreres vivíssim amb la més completa ignorància, i aleshores, davant la injustícia social esclamessim: què si vol fer, aquest món hi som per sofrir, i així guanyarem la glòria del Cel. [...]
...totes recordem els estols d’infants pel carrer, bruts, deixats de la mà de Déu...jo entenc amigues, que la sabiduria no és patrimoni exclussiu dels que s’anomenen classe privilegiada. ...el fill d’un obrer pot ser un home que pel seu talent, capacitat i noblesa d’esperit, arribi a donar dies de glòria i sigui l’orgull de la pàtria.
Recordant el passat. Diari EL DIA. 13/04/1933
Ara que gaudim de llibertat de premsa, de pensament, del nostre idioma i bandera, ...ens donarem compte que el treball realitzat pel Govern de la República, ha estat intens i fructífer.
Cal haver viscut el neguit, la febre, l’afany d’enderrocar el règim, per copsar l’emoció d’aquelles paraules que transmeté la Ràdio.¡¡ Atenció!! ¡¡Atenció!! Aquí Ràdio Barcelona ¡¡Atenció!! Acaba de proclamar-se la República!!
Jo recordo que no sabia que em feia. Tenia ganes de xisclar, saltar, propagar a uns i altres la fausta nova; i com que els tres pisos del nostre replà estaven habitats per tres famílies revolucionàries i conspiradores. (senyor Selves que pel seu talent, capacitat i rectitud, és avui el Conseller de Governació, el Dr. Tomàs Ramon entusiasta i fervorós republicà i nosaltres) els vaig portar la notícia; tots els pisos estaven oberts, tenia la casa plena escoltant la Ràdio.
Vaig llançar-me al carrer amb ganes de veure el que passava per la Ciutat, trobant una multitud amb la bandera Republicana que anaven a posar-la a Casa la Ciutat.
M’ajunto amb ella, convençuda que vivia uns moments històrics per la nostra Pàtria, i convençuda també que aquells homes valents, idealistes, estaven enderrocant una monarquia que havia caigut per les seves lleis d’excepció, de privilegis, i sobretot per un pes tant feixuc de crims que portava la seva consciència.
Més tard la Ràdio ens transmeté els primers cants de Marsellesa i Segadors. Aleshores la meva emoció arribà a un punt màxim; vaig plorar molta estona passant per la meva imaginació el regnat de tots els Borbons, començant per Felip V, i acabant per Alfons XIII número ben fatídic.
Després pensava que per allà al 1917, 18 i 19 vivia a Barcelona i no deixava el meu germà tranquil si cap al tard, no em portava a la Rambla, un parell de dies a la setmana, almenys, a fer Pàtria, que deia jo amb to enfàtic.
Allà discutíem d’esclavatge, de pobles lliures, de cobardies. Tot d’una vitorejaven el que aquell dia havia estat l’aixerit de cridar morin els tirans. Començàvem els Segadors, la policia donava el toc d’atenció, i nosaltres Rambla amunt, cames ajudeu-me cap al Passeig de Gràcia.
Sé que llavors em pensava ésser poc més, poc menys, una heroïna, i gairebé podia anar de bracet amb en Rafael de Casanoves.
Per fi els meus pares s’assabentaren de les meves atzagaiades, i espantats que una mocosa com jo es preocupés d’aquelles coses, em portaren de nou a Berga, perquè els aires sanitosos d’aquelles muntanyes calmessin els meus excessos patriòtics.
Després de dos anys de República, hem obtingut una part considerable de llibertat i sembla impossible recordant el passat, que poguem mostrar-nos tal com som, i que hi hagi qui es diu catalanista, i posa tot el seu afany en desprestigiar i boicotejar aquesta República, enyorant tal vegada i els temps que anomenar els Segadors, representava un empressonament, i mostrar la nostra bandera volia dir persecucions constants.
Tots els bons catalans sense distinció de partits, hem d’imposar-nos el deure patriòtic de vetllar pel règim que entre altres reformes ha portat la llibertat a la nostra terra.
La tomba de Macià profanada. Diari EL DIA. 17/03/1934
La tomba del nostre plorat Macià s’ha vist voltada de flames. (...)¿Què pensaven assolir, llurs autors, amb aquest acte vandàlic? ¿ Creien que cremant la seva tomba, profanant el seu cos fred i ventant les seves cendres destruirien el fervor patriòtic i a la vegada místic que sentim els catalans per al primer President de la Catalunya retrobada?
[...]
Els vells admiraven la seva eterna joventut, els joves veneraven el patriota que no havia claudicat mai i que, malgrat tot, estava sempre en peu de guerra. Les donzelles volien ser besades per l’”Avi” de vida llegendària, figura senyorívola i mirada blavosa com la Mediterrània que li fa companyia. Les mares li presentaven els infants perquè amanyagués llurs galtes rosades.
[...]
Els autors de tal infàmia, saben que, mal els pesi, tots els que l’havíem seguit en vida, viurem enfervorits pel seu record. El que ells cercaven era apunyalar els nostres sentiments.
[...]
La toma de Macià durant una nit freda de març s’ha vist voltada de flames, i com un far marítim, des del cim de Montjuïc, amb tota altivesa, ha il•luminat els vianants de la mar i el poble de Catalunya en pes. Aleshores ens hem assabentat que Francesc Macià, una vegada més, ens advertia que calia estar a l’aguait per si calia defensar la nostra llibertat.
MADRID, a més de dones, infants i vells...Diari EL DIA. 6/03/1937
Madrid, aquest Madrid tràgic, indomable, altiu. Aquest Madrid que prefereix veure les seves magnifiques avingudes esventrades, els parcs i jardins destruïts, cases i barriades senceres esperracades, casals de ciència i cultura i museus, tot en flames; talment una visió del Dant! Madrid que prefereix veure’s enderrocat, convertit en un munt de runes, ans que sotmetre’s al jou feixista, cal confessar que ens ha deixat un xic sorpresos.
Esperàvem que sabria resistir heroicament. Però Madrid a més de resistir, sap vèncer. El cercle que intentava estrangular-lo s’eixampla pam a pam. L’angoixa, l’asfixia que planava sobre Madrid, s’allunya de la capital d’Espanya, gràcies a un bon comandament, a una disciplina de ferro i a un heroisme dels seus combatents i de la reraguarda.
Ah! Però Catalunya sap com prendre l’esforç, la tragèdia del poble madrileny amb tota la seva magnitud i, generosa, oblida que a voltes havien ferit la nostra sensibilitat patriòtica, degut potser a la campanya de recel i persecució, amb la qual sempre ens havia distingit la difunta monarquia i tota l’Espanya negra.
Catalunya, amb pregona admiració ha prestat el seu ajut moral i material al poble madrileny, enviant homes, queviures, robes, articles sanitaris, de tot.
Després Catalunya, adolorida al veure que per places i carrers morien els nens i mares madrilenyes, destroçats per la metralla feixista, ha dit a aquest Madrid invencible i altiu: “Envieu els vostres fills, les vostres dones, els vostres vells. Catalunya no permet el sacrifici de tantes vides innocents i us obre els braços de bat a bat, com si fóssiu fills de la mateixa terra.
Aleshores hem vist com els infants madrilenys omplien les nostres escoles i les nostres llars. Hem vist com els vellets i companyes madrilenys s’instal•laven en la nostra terra. Quina recança per ells, molts dels quals a penes havien sortit dels límits del seu Madrid de revetlla, de xurros, xotis i alegria castissa: més, a desgrat d’una tradició frívola, en aquestes hores greus és l’admiració del món enter.
Madrid, però, amb tota noblesa, com correspon a la capital d’Espanya, ha respost: - Sí, us envio els meus infants, dones i vells, però a més del meu poble que tant estimo, vull que Catalunya guardi part del meu patrimoni artístic, del que em sento verament orgullós.
I hem vist que entre els refugiats madrilenys que arribaven a Catalunya, venien també els Velazquez, amb la seva majestuosa elegància. Els Goya amb la seva murrieria picaresca. Els Grecos, amb els seus frares atormentats. Els Murillos, Zurbarans, els seus immortals artistes fugien del Museu del Prado cor glaçats, esporuguits, davant la devastació dels aliats dels Franco, Lerroux, Albinyana, Gil Robles, etc. Ells que amb el nom d’Espanya als llavis, destruïen la seva civilització mare de civilitzacions.
A més de dones, infants i vells...en un racó artístic i bonic de la nostra terra, Catalunya guarda amorosament, amb respecte, mig la història magnifica de la pintura hispànica.
Paràgrafs articles Diari El Dia. Manresa (1932-1937)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)