...Avui dia no votaríem per convicció, sinó per coacció. Les que tindrien el marit, promès o germà d’idees esquerristes, votarien per a les esquerres, i si professessin ideals de dretes, votarien per a les dretes. [...]
Il•lustrem-nos, doncs, políticament, desconfiem de qui ens aconsella que només hem d’assabentar-nos de la seva premsa. [...]
De la mateixa manera que digerim amb el nostre estómac, i caminem amb els nostres peus, pensem també amb el nostre cervell, no amb el dels altres; en votar per primera vegada, totes hem de saber que complim un deure de ciutadania.
Alguns, de la religió en fan una arma política; saben que és el ressort més sensible de les dones, i l’exploten per a les seves ambicions personals. La religió i la política són dues coses completament oposades, ambdues tenen vida pròpia. “A Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar”. Tan cristianes poden ser les dones de dreta com les d’esquerra, i no ens deixem enternir per la religió, ja que ella és massa gran per permetre que sigui explotada per a tan baixos fins, i si algú fa escarafalls per aquest compàs d’espera en les properes eleccions, hem de respondre que quan ells comanaven, mai no havien demostrat fretura de les nostres reivindicacions; ans tenien una satisfacció íntima en copsar la nostra ignorància, i ara els mereixem tan interès? no us sembla que fa olor d’egoisme tot això?
Dues dones republicanes. Diari EL DIA 6/9/1932
...ens ha arribat la nova de l’indult del general Sanjurjo. També ens hem assabentats que els primers a implorar-lo han estat dues víctimes del despotisme monàrquic. La mare del capità Galán i la vídua de Garcia Hernández.
A mi això, m’ha colpit en l’ànima. Que jo sàpiga, quan a l’una li afusellaren el fill, i a l’altra el marit, ni els patronats, clero, aristòcrates, ni les juntes de dames i ropers, ni els casinos, generals, etc., no demanaren res ni feren la més petita gestió per tal d’obtenir l’indult. Els herois morien afusellats. L’Espanya monàrquica, militarista, i el que és més dolorós l’Espanya catòlica guardaren un silenci estoic. En les nostres catedrals no es celebraren pompes fúnebres; ni que jo sàpiga, ningú els resà cap parenostre.[...] Ningú no demanà clemència per aquells idealistes, i amb llur mutisme consentiren el seu afusellament.
Però nosaltres som d’una altra manera. Els republicans, les esquerres sectàries, les escombraries de la societat –segons diuen ells- no podem consentir que es condemni a l’última pena un home, malgrat sigui un nostre enemic.
[...]
La República nostra és prou valenta i consolidada; la feu el poble i és del poble; de la massa que treballa. Igualtat pels poderosos i pels humils, que ells no volen caritat sinó justícia i saben prou bé que no l’obtindrem per mitjans monàrquics.
I dues dames republicanes, i si la paraula la trobem impròpia, dues dones víctimes de les militarades, i tots els republicans, de genolls, en nom del Crist crucificat, en nom de la llibertat i de la pàtria han demanat i obtingut clemència per un general traidor.
Ara és necessari que demanem la mateixa clemència per als republicans, [...] Existeixen periodistes i altres homes de lletres que purguen el pecat d’haver pensat amb penes aclaparadores.
El nostre Grup Femení. Diari EL DIA. 13/01/1933
Ja tenim constituït el nostre Grup Femení d’Esquerra Republicana de Catalunya. L’èxit assolit en la formació d’aquest Grup Femení és quelcom emocionant, ha traspassat el límit de tots els optimistes. [...] i Manresa, habituada a portar la davantera en els esdeveniments transcendentals de la nostra terra, qui sap si arribarà a ésser –com ens va dir l’amiga Angelina Colubret- l’espill on es miraran les dones d’Esquerra de Catalunya. [...] amigues, no és un programa de color de rosa, és un programa d’abnegació i renunciament.
A totes les nostres afiliades. Diari EL DIA. 4/03/1933
...aquest “Grup” que en el seu embrió, algú mirava amb ironia, i deia:¡ que voleu que fassin les dones d’esquerra si gairebé no saben de llegir i escriure! més tard, ja el miraren amb expectació i digueren: em sembla que es belluguen massa aquestes dones; però avui amigues, fita la mirada sobre nosaltres, ens esguarden amb neguit, amb paura, temen que arribem a ésser el puntal més fort de la República.
Cal que aquesta temença esdevingui realitat. Les dones d’Esquerra hem de formar el conjunt més compacte, més sòlit, per defensar la llibertat de Catalunya i la República.
Les dones de sentiments humanitaris, recordem amb horror l’agonia lenta, però mortal de necessitat d’aquella malhaurada monarquia, amb el seu tètric Montjuïch, Annual, Mont-Arruit, Arlegui, Anido, amb les seves corresponents lleis de fugues, persecucions d’ideals, etc, etc.
Gairebé totes les dones de sentit liberal, tenim arrapat dins l’ànima el record amarg d’algun familiar perseguit, i àdhuc empressonat pel sol delicte de no haver pensat com ells. Encara raquen els nostres sentiments al recordar allò de “las catalanas hablan como perros”.
Recordem també amb fàstic l’interès que tenien de què les obreres vivíssim amb la més completa ignorància, i aleshores, davant la injustícia social esclamessim: què si vol fer, aquest món hi som per sofrir, i així guanyarem la glòria del Cel. [...]
...totes recordem els estols d’infants pel carrer, bruts, deixats de la mà de Déu...jo entenc amigues, que la sabiduria no és patrimoni exclussiu dels que s’anomenen classe privilegiada. ...el fill d’un obrer pot ser un home que pel seu talent, capacitat i noblesa d’esperit, arribi a donar dies de glòria i sigui l’orgull de la pàtria.
Recordant el passat. Diari EL DIA. 13/04/1933
Ara que gaudim de llibertat de premsa, de pensament, del nostre idioma i bandera, ...ens donarem compte que el treball realitzat pel Govern de la República, ha estat intens i fructífer.
Cal haver viscut el neguit, la febre, l’afany d’enderrocar el règim, per copsar l’emoció d’aquelles paraules que transmeté la Ràdio.¡¡ Atenció!! ¡¡Atenció!! Aquí Ràdio Barcelona ¡¡Atenció!! Acaba de proclamar-se la República!!
Jo recordo que no sabia que em feia. Tenia ganes de xisclar, saltar, propagar a uns i altres la fausta nova; i com que els tres pisos del nostre replà estaven habitats per tres famílies revolucionàries i conspiradores. (senyor Selves que pel seu talent, capacitat i rectitud, és avui el Conseller de Governació, el Dr. Tomàs Ramon entusiasta i fervorós republicà i nosaltres) els vaig portar la notícia; tots els pisos estaven oberts, tenia la casa plena escoltant la Ràdio.
Vaig llançar-me al carrer amb ganes de veure el que passava per la Ciutat, trobant una multitud amb la bandera Republicana que anaven a posar-la a Casa la Ciutat.
M’ajunto amb ella, convençuda que vivia uns moments històrics per la nostra Pàtria, i convençuda també que aquells homes valents, idealistes, estaven enderrocant una monarquia que havia caigut per les seves lleis d’excepció, de privilegis, i sobretot per un pes tant feixuc de crims que portava la seva consciència.
Més tard la Ràdio ens transmeté els primers cants de Marsellesa i Segadors. Aleshores la meva emoció arribà a un punt màxim; vaig plorar molta estona passant per la meva imaginació el regnat de tots els Borbons, començant per Felip V, i acabant per Alfons XIII número ben fatídic.
Després pensava que per allà al 1917, 18 i 19 vivia a Barcelona i no deixava el meu germà tranquil si cap al tard, no em portava a la Rambla, un parell de dies a la setmana, almenys, a fer Pàtria, que deia jo amb to enfàtic.
Allà discutíem d’esclavatge, de pobles lliures, de cobardies. Tot d’una vitorejaven el que aquell dia havia estat l’aixerit de cridar morin els tirans. Començàvem els Segadors, la policia donava el toc d’atenció, i nosaltres Rambla amunt, cames ajudeu-me cap al Passeig de Gràcia.
Sé que llavors em pensava ésser poc més, poc menys, una heroïna, i gairebé podia anar de bracet amb en Rafael de Casanoves.
Per fi els meus pares s’assabentaren de les meves atzagaiades, i espantats que una mocosa com jo es preocupés d’aquelles coses, em portaren de nou a Berga, perquè els aires sanitosos d’aquelles muntanyes calmessin els meus excessos patriòtics.
Després de dos anys de República, hem obtingut una part considerable de llibertat i sembla impossible recordant el passat, que poguem mostrar-nos tal com som, i que hi hagi qui es diu catalanista, i posa tot el seu afany en desprestigiar i boicotejar aquesta República, enyorant tal vegada i els temps que anomenar els Segadors, representava un empressonament, i mostrar la nostra bandera volia dir persecucions constants.
Tots els bons catalans sense distinció de partits, hem d’imposar-nos el deure patriòtic de vetllar pel règim que entre altres reformes ha portat la llibertat a la nostra terra.
La tomba de Macià profanada. Diari EL DIA. 17/03/1934
La tomba del nostre plorat Macià s’ha vist voltada de flames. (...)¿Què pensaven assolir, llurs autors, amb aquest acte vandàlic? ¿ Creien que cremant la seva tomba, profanant el seu cos fred i ventant les seves cendres destruirien el fervor patriòtic i a la vegada místic que sentim els catalans per al primer President de la Catalunya retrobada?
[...]
Els vells admiraven la seva eterna joventut, els joves veneraven el patriota que no havia claudicat mai i que, malgrat tot, estava sempre en peu de guerra. Les donzelles volien ser besades per l’”Avi” de vida llegendària, figura senyorívola i mirada blavosa com la Mediterrània que li fa companyia. Les mares li presentaven els infants perquè amanyagués llurs galtes rosades.
[...]
Els autors de tal infàmia, saben que, mal els pesi, tots els que l’havíem seguit en vida, viurem enfervorits pel seu record. El que ells cercaven era apunyalar els nostres sentiments.
[...]
La toma de Macià durant una nit freda de març s’ha vist voltada de flames, i com un far marítim, des del cim de Montjuïc, amb tota altivesa, ha il•luminat els vianants de la mar i el poble de Catalunya en pes. Aleshores ens hem assabentat que Francesc Macià, una vegada més, ens advertia que calia estar a l’aguait per si calia defensar la nostra llibertat.
MADRID, a més de dones, infants i vells...Diari EL DIA. 6/03/1937
Madrid, aquest Madrid tràgic, indomable, altiu. Aquest Madrid que prefereix veure les seves magnifiques avingudes esventrades, els parcs i jardins destruïts, cases i barriades senceres esperracades, casals de ciència i cultura i museus, tot en flames; talment una visió del Dant! Madrid que prefereix veure’s enderrocat, convertit en un munt de runes, ans que sotmetre’s al jou feixista, cal confessar que ens ha deixat un xic sorpresos.
Esperàvem que sabria resistir heroicament. Però Madrid a més de resistir, sap vèncer. El cercle que intentava estrangular-lo s’eixampla pam a pam. L’angoixa, l’asfixia que planava sobre Madrid, s’allunya de la capital d’Espanya, gràcies a un bon comandament, a una disciplina de ferro i a un heroisme dels seus combatents i de la reraguarda.
Ah! Però Catalunya sap com prendre l’esforç, la tragèdia del poble madrileny amb tota la seva magnitud i, generosa, oblida que a voltes havien ferit la nostra sensibilitat patriòtica, degut potser a la campanya de recel i persecució, amb la qual sempre ens havia distingit la difunta monarquia i tota l’Espanya negra.
Catalunya, amb pregona admiració ha prestat el seu ajut moral i material al poble madrileny, enviant homes, queviures, robes, articles sanitaris, de tot.
Després Catalunya, adolorida al veure que per places i carrers morien els nens i mares madrilenyes, destroçats per la metralla feixista, ha dit a aquest Madrid invencible i altiu: “Envieu els vostres fills, les vostres dones, els vostres vells. Catalunya no permet el sacrifici de tantes vides innocents i us obre els braços de bat a bat, com si fóssiu fills de la mateixa terra.
Aleshores hem vist com els infants madrilenys omplien les nostres escoles i les nostres llars. Hem vist com els vellets i companyes madrilenys s’instal•laven en la nostra terra. Quina recança per ells, molts dels quals a penes havien sortit dels límits del seu Madrid de revetlla, de xurros, xotis i alegria castissa: més, a desgrat d’una tradició frívola, en aquestes hores greus és l’admiració del món enter.
Madrid, però, amb tota noblesa, com correspon a la capital d’Espanya, ha respost: - Sí, us envio els meus infants, dones i vells, però a més del meu poble que tant estimo, vull que Catalunya guardi part del meu patrimoni artístic, del que em sento verament orgullós.
I hem vist que entre els refugiats madrilenys que arribaven a Catalunya, venien també els Velazquez, amb la seva majestuosa elegància. Els Goya amb la seva murrieria picaresca. Els Grecos, amb els seus frares atormentats. Els Murillos, Zurbarans, els seus immortals artistes fugien del Museu del Prado cor glaçats, esporuguits, davant la devastació dels aliats dels Franco, Lerroux, Albinyana, Gil Robles, etc. Ells que amb el nom d’Espanya als llavis, destruïen la seva civilització mare de civilitzacions.
A més de dones, infants i vells...en un racó artístic i bonic de la nostra terra, Catalunya guarda amorosament, amb respecte, mig la història magnifica de la pintura hispànica.
Paràgrafs articles Diari El Dia. Manresa (1932-1937)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada