Al servei del govern de la República L’Anna va entrar a treballar d'auxiliar a la Delegació d’Economia i Transports de la Generalitat, a Manresa. Era organitzada i treballadora i a mesura que els homes anaven marxant cap al front li proposaven assumir noves responsabilitats. Anava sovint a Barcelona, en qualitat de secretària, i prenia notes taquigràfiques de reunions importants del Govern. També organitzava les ajudes als hospitals i facilitava transports i ambulàncies per emergències.
Els delegats que va tenir fins acabar la guerra van ser: Josep Rucosa i Vila, amb qui va conservar l’amistat fins que va morir, Geronimo Saez Martínez, Pedro Romero i Juan Dueso i Fernando. El Conseller en cap a Barcelona era Joan Comorera.
La denúncia i la detenció
L’Anna va saber, confidencialment, en vida, qui l’havia denunciat en tornar a Manresa: la propietària del pis de lloguer on vivia amb els seus pares.
En el moment de la detenció també van escorcollar el pis i van requisar el que van voler: objectes personals, llibres, la radio... i, el que li va doldre més, el piano. Van argumentar que ella l’havia confiscat abans a una família benestant. Van presentar factures: podien demostrar que ella estudiava piano des de petita, però res va servir per desfer la mentida. No el va recuperar mai.
La detenció de l’Anna va afegir greus problemes a la família: el pare va ser expulsat de la feina i la propietària del pis els va fer fora per rojos. La postguerra en aquestes condicions encara va ser més traumàtica: misèria, gana i marginació.
A la presó de les Corts
Quan l’Anna va abandonar la sala d'audiències, en acabar l’acte del consell de guerra, no sabia que li commutarien la pena de mort. Va passar quinze dies pensant que qualsevol nit seria ella l’escollida per ser afusellada. Algunes guardianes-monges eren molt sàdiques. Les despertaven de males maneres a les tres de la matinada i les feien formar. Amb la llista a la mà es paraven uns segons davant de cada presa, la miraven i al final quan aquella pobra dona estava morta de por, li deien hoy, tú no!. I tot seguit cridaven el nom d’una altra dona davant la qual havien passat de llarg, sense ni tan sols mirar-la.
També era idea d’algunes monges posar a preses polítiques jovenetes barrejades amb prostitutes i delinqüents comunes. Les increpaven dient-los que eren més dignes les assassines que elles.
Una vegada es va posar malalta, a 40 de febre, amb angines. En comptes de portar-la a la infermeria, la monja la feia sortir cada dia al pati. Era en ple hivern, hi havia bassals d’aigua i feia un vent que tallava d’alè. Sort que les companyes li deixaven les seves mantes, sort de la solidaritat.
Retrat a llapis que li va fer una companya de la presó.
Dedicatòries:
Recuerdo de las Corts. T.Bargués. 10/09/39
A mis queridos padres y hermana, como triste recuerdo de mi reclusión. Anita. Carcel. 15/09/39
A la presó hi havia molta tuberculosi i tot tipus de malalties infeccioses i no es prenia cap precaució higiènica. Ni tan sols tenien tovalloles per quan els venia la menstruació.
Les preses cultivaven un hort i es cuidaven d’engreixar animals a les ordres de les monges, però l’aliment era escàs per a elles.
Entre les seves companyes, ella era la que tenia una condemna més greu: algunes estaven empresonades per ser llibertàries, altres simplement per ser naturistes, vegetarianes i practicar el nudisme.
Els darrers mesos no van ser tan durs perquè, per redimir pena, la van fer treballar a l’oficina de la presó. Don Angel, el director i Doña Magdalena, l'oficiala, la tractaven bé. Ell li deia “rubita, no entiendo porque te han traido aquí”.
L’Anna va tenir sort d’un advocat manresà que coneixia el seu pare, en Lluís Alegre, que va fer tot el que va poder, primer perquè li commutessin la pena de mort i després per aconseguir els avals necessaris per sortir de la presó en llibertat condicional, l’any 1941. Van poder evitar el desterrament a 250 km de Manresa, que li demanaven en un primer moment, i es va quedar un temps a viure a Barcelona, a casa d'uns coneguts.
Història d’amor des de la presó
El caliu de les cartes ajudava a viure en aquell infern. Companyes de l’Anna s’escrivien amb nois també presos i a través d’aquests, va començar a cartejar-se amb el Josep Batalla. Es van enamorar i el 1946 quan ell va sortir de la Model es van casar i van tenir una filla.
El Josep Batalla Salvat havia nascut el 8 de gener de 1915 a Vallmoll, municipi de l'Alt Camp. Era fill únic d’una família que tenia moltes terres. Simpatitzant d’ERC, li va tocar fer el servei militar en començar la guerra. Amb la idea d’alliberar-se d’anar al front, com que tenia estudis, va demanar per ingressar a l’escola militar i estudiar per oficial. Ell pensava que la guerra duraria quatre dies, però s’anava allargant, va arribar la seva graduació de tinent i encara va ser pitjor. Era de transmissions i va haver d’anar a la guerra comandant soldats. Va estar a Jaén, a Barcelona, a la batalla del Segre,...
En acabar la guerra i passar cap a França va estar a punt de morir de gana i de fred. Desesperat amb les condicions del camp d’Argelers i els maltractaments que rebien dels gendarmes, va demanar per tornar. El van repatriar a Sant Sebastià i el van tancar al camp de concentració d’Orduña, on va estar poc temps.
A Vallmoll el donaven per mort. En tornar, una cosina, que s’havia fet il·lusions d’heretar les terres de la família, el va denunciar. Li van caure 30 anys de presó per “rebelión militar” i per ser “un cabecilla rojo con mando”, dels quals en va complir set.
La tornada de l'Anna
L'adaptació, fins i tot física, va ser difícil. L'Anna va sortir de la presó molt prima. L'obligaven a menjar per recuperar-se, però el cos no hi estava acostumat i no digeria bé els aliments. També patia taquicàrdies a causa dels controls policials frenqüents.
La tornada a Manresa, al cap d'uns mesos, també va ser dura. “Puta roja” era el qualificatiu freqüent amb què la policia i els falangistes es podien dirigir a ella i a les dones que estaven en llibertat vigilada. El menyspreu del policia Gual, cap de la guàrdia urbana dels anys més foscos de la postguerra, la va acompanyar tota la vida.
Sense cap expectativa de futur, sort en tenia de les cartes del Josep, malgrat la condemna de 30 anys que complia.
L’Anna era una dona culta i brillant, de caràcter fort, que no es va poder tornar a incorporar al món del treball de forma regular. En veure que tenia antecedents penals ningú li volia fer un contracte de treball. De manera temporal va ajudar a alguna botiga a portar la comptabilitat, va anar a cosir, a fer jerseis..., però cap possibilitat de realització professional.
L’Anna i el Josep van tenir antecedents penals durant més de 25 anys, ni passaport per anar a Andorra els volien fer.
Quan el PSUC es va tornar a refer, l’Anna estava tan desenganyada que no hi va tornar: ni tan sols les noves generacions van saber mai la seva existència.
Amistats nascudes de la solidaritat
L’Anna va mantenir tota la vida amistats fetes en temps de guerra i d’altres fetes dintre de la presó.
La Salud Rodriguez era una mestra madrilenya que estava al càrrec d’una colònia de nens madrilenys refugiats a Avinyó. Un dia que la Salud va venir a Manresa a fer gestions, passava per la carretera de Vic quan va sonar l’alarma d’un bombardeig. L’Anna anava a treballar i també passava per allà. Les dues es van refugiar en el mateix portal. Allà es van conèixer. Després de l’ensurt, la Salud es va posar a plorar i va explicar a l’Anna que no sabia com podria tornar a Avinyó aquell mateix dia. Aquella nit la va passar a Manresa, a casa de l’Anna. Els va explicar les terribles condicions de vida de Madrid, que li havien mort el promès al front i que la mare havia mort en un bombardeig. L’endemà l’Anna, des de la seva feina al Departament de Transports, va buscar una solució perquè la Salud pogués tornar amb els nens de la Colònia.
En acabar la guerra, la Salud va tornar a Madrid. No la van empresonar, però no va poder tornar a exercir de mestra -una roja no podia educar a los futuros españoles. Finalment va entrar a treballar a Renfe, on treballaven el seu pare i el seu germà. Amb l’Anna van mantenir correspondència tota la vida. Al cap de 27 anys l’Anna, amb la seva família, va viatjar a Madrid i es van retrobar. Va ser emocionant. La Salud no es va casar mai. Va morir als 80 anys.
Foto: L'Anna i la Salud, anys més tard a Madrid. La majoria de les companyes de presó de l’Anna eren d’ideologia llibertària. Ella no combregava amb algunes de les seves idees, però en aquelles circumstàncies totes estaven en el mateix bàndol i el que comptava eren les relacions personals.
La Roser Amorós era una dona de Cal Pujolet de Sant Vicenç de Castellet, més gran que l’Anna, que també era a la presó de les Corts per roja. Es va compadir de la seva joventut i la cuidava i protegia com una filla. Sempre més van ser amigues. L’Anna va voler que fes de padrina de la seva filla.
L’amistat amb la Rosita Espinalt, afiliada a les joventuts llibertàries també va durar tota la vida. Ella també treballava a la Generalitat, al Departament de Finances.
...i també va crear lligams amb l’Assumpció Solà, i amb la Lluïsa Xandri, que la van desterrar a Logroño.
I els companys de presó del Josep, el seu marit: l’Eusebi Brunet, de Sallent; l’Agustí Murà, d’Esparreguera; l’Eduard Inurrigarro, de Barcelona; l’Albert Rovira, de Creixell...
Durant els anys més foscos del franquisme aquest va ser el cercle d’amistats de l’Anna, el Josep i l’Anna Maria, la seva filla.
Foto de la Presó de Dones de Barcelona "Les Corts" que li van enviar les companyes quan ella ja estava en llibertat condicial. Conxita Parcerisas
(A partir de la informació facilitada per Anna Maria Batalla, filla de l'Anna Solà. Abril 2009)
TORNEU A LA PÀGINA PRINCIPAL SOBRE L'ANNA SOLÀ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada